Aquella nit, en el Multicines de la meva ciutat el nom del qual no puc recordar, vaig veure cares noves. Vaig fer la cua habitual per comprar l’entrada, que és la mateixa cua de les crispetes, les begudes, d’agafar canvi per les màquines del vestíbul, i diria que la del pa i la de l’atur. Aquesta vegada, però, a la barra/guixeta hi havia una senyora d’edat avançada i educació encara més avançada. Va somriure, vam parlar de en quina fila de la sala escollida es veia millor la pel·lícula i, fins i tot, va deixar anar un “Bona projecció” abans de tornar a somriure.

Aquella nit, el vestíbul era menys sorollós. A la porta mig oberta de darrere la barra i que dona a la cabina, hi havia un noi jove i prim que bufava el matxuc de cabells que li queia al mig del front mentre abaixava la rodeta de la música ambiental. Per una vegada, i contribuint a la cura de la salut mental dels presents, no era reggaeton. Era una selecció de bandes sonores del Nino Rota. Amb el cor trencat d’emoció, vaig baixar a les sales. Un altre senyor d’arrugues dures i mans suaus em va esquinçar l’entrada, mirant bé que hi havia l’horari, sala i títol correctes. Sort que aquesta vegada no vaig portar una entrada vella d’una sessió i dia qualsevol d’aquelles que t’estripen sense mirar. El senyor em va dir que vigilés amb els graons: “A vegades les crispetes fan relliscar, com les pedretes”.

A la sala, una noia espavilada com una heroïna de Ghibli, que acabava de recollir paperets i fregava les coca-coles vessades pel terra, va aixecar les seves celles d’arc de Sant Martí i va ajudar-me a trobar la fila. No havia vist mai a tota aquella gent treballant en aquell cinema, i mira que hi vaig sovint. “Han canviat tot el personal?”, em vaig preguntar mentre els llums s’apagaven poc a poc, sense provocar els despreniments de retina habituals, quan passen de la llum encegadora a la foscor cavernària. Fins i tot, la música ambiental es va anar fonent progressivament, com el final d’una cançó de playback d’algun programa de TVE dels 70.

I llavors, just abans de començar la pel·lícula, la senyora, el senyor, la noia i i el noi es van asseure al meu costat. Era d’aquelles sessions en les que, malauradament, es poden comptar els espectadors, literalment, amb els dits d’una mà. Els cinc ens vam mirar, vam somriure, vam aixecar el cap i ens vam deixar hipnotitzar per la gran pantalla. La pel·lícula va començar amb una escena en un pis soterrani que dóna a peu de carrer.

El silenci durant la projecció va ser com els de l’Ingmar Bergman: sentit i latent.

I el somriure dels cinc espectadors es va engrandir quan, durant els crèdits finals, no es van encendre els llums…

I si els paràsits no ho són?

Comparteix
AnteriorAquest divendres al cine…
SegüentConeix l’Escriba. Marc Musquera
Quim Crusellas
Ha mamat cine des de ben petit. Té 7 germans que el portaven a veure, a finals dels 70, pel·lícules de ninjes, kungfu, terrors espacials, ciència ficció efervescent i aventures en llocs inhòspits. Ha realitzat alguns curtmetratges, escrit en diverses publicacions especialitzades i el 2004 va començar el Festival Nits de cinema oriental de Vic, dedicat al cine popular asiàtic que combina pel·lícules, gastronomia i activitats culturals diverses. També és membre del Cineclub Vic des de 1990 i creador de la productora Moviola, especialitzada en producció audiovisual, amb clients com el Festival de Sitges i diverses distribuïdores. Durant 12 anys va realitzar el programa d'actualitat 'El Cinematògraf', guanyador del Premi Zapping al Millor programa de TV el 2008.