Sinopsi

Títol original Fifty Shades of Grey
Duració 124 minuts
País Estats Units
Direcció Sam Taylor-Johnson (AKA Sam Taylor Wood)
Repartiment Dakota Johnson, Jamie Dornan, Max Martini, Eloise Mumford, Luke Grimes, Marcia Gay Harden, Jennifer Ehle, Rita Ora, Andrew Airlie, Victor Rasuk, Callum Keith Rennie, Anthony Konechny, Dylan Neal, Emily Fonda, Jason Cermak
Fitxa Filmaffinity

 

Crítica

Després d’una intensa i llarga campanya promocional, l’adaptació cinematogràfica de la popular novel·la d’E.L. James  arriba a la gran pantalla per estrallar-se de ple a la realitat.

Sam Taylor (Nowhere Boy, 2009) construeix un film pesat i avorrit que després dels 10 primers minuts, es converteix en un seguit d’escenes repetitives on (lluny de la novel.la, en què la imaginació dóna els seus fruits, i l’erotisme, la seducció i el sadomasoquisme impregnen cada racó del nostre cos) l’espectador està més pendent d’intentar descobrir a què es dedica professionalment el senyor Grey, que a degustar unes escenes sexuals descafeïnades acompanyades d’una banda sonora que no encaixa amb el que estem veient en pantalla.

Dakota Johnson (Need for Speed,2014; Anarchy,2014; Locos en Alabama,1999) és l’únic salvavides en un vaixell que fa aigües per tot arreu. Una interpretació correcta en un actriu que, si sap escollir correctament els seus papers, podria arribar a convertir-se en una estrella més d’aquesta gran galàxia de Hollywood.

Pel que fa al llibre, tot i no ser una bona novel.la, compleix la seva funció perfectament i ens fa apujar les revolucions al temps que desentranya el costat més fosc i pervers de la nostre ment. A anys llum queda el film de Sam Taylor, que si el comparéssim amb termes d’hosteleria, seria com entrar al bar del nostre poble i demanar un cafè amb llet descafeïnat de sobre amb sacarina, més conegut com a un “desgraciat”.

Desconeixem quines són les 50 ombres que vaguen sobre el cap de Christian, però de ben segur aquesta pel·lícula serà recordada com una petita ombra dins el currículum filmogràfic de la directora anglesa, que no ha aconseguit impregnar l’espectador de la moralitat de llibertat i experimentació sexual que intenta demostrar durant dues llargues hores de llargmetratge. 50 ombres de Grey no és una lliçó de pornografia suau, sinó una “masterclass” de com convertir la lletja de la classe en la reina del ball de primavera.

 

Marc Orra

Comparteix
AnteriorAlternatives a “50 ombres de Grey”
Següent“Birdman (o la inesperada virtud de la ignorancia)”
Marc Orra Boix
Elèctric de professió però cinèfil de vocació. Soc un amant de la història i ocupo les hores perdudes entre pel·lícules i lectures. Aficionat radiofònic m'agrada perdrem pel món de les ones, però si realment em voleu trobar, dins d'un cinema m'haureu de buscar.

1 comentari

  1. Completament d’acord amb això de “la “masterclass” de com convertir la lletja de la classe en la reina del ball de primavera”. No és el que vol la majoria de la societat actual?

Deixa una resposta: