Fitxa tècnica

Crítica

Quatre anys després de la tragèdia moderna de Biutuful, Iñarritu retorna al llarg format amb aquesta master-class visual. Birdman ens mostra d’una forma magistral i irònica el costat fosc del cinema, quan un actor intenta retrobar el camí de l’èxit dins d’un món que l’ha renegat a l’oblit. Dues hores d’un únic pla seqüència amb unes transicions originals i un format que ens recorda a la més pura obra teatral. Alejandro maneja perfectament els tempos del film acompanyat d’un repartiment de luxe i en un nivell altíssim, encapçalat i comandat per un Michael Keaton que torna a la pantalla amb una interpretació prodigiosa i que de ben segur agradarà a l’acadèmia nordamericana el proper 22 de febrer, una acadèmia que sembla sentir-se còmoda en aquest paper de “Síndrome de l’Au Phoenix” ressuscitant actors de les seves pròpies cendres. Acompanyant a Keaton, Edward Norton  inspirat  i retornant al nivell que ens havia acostumat fa uns anys i que últimament trobàvem a faltar, i una Emma Stone en el paper de filla problemàtica, paper que clava a la perfecció mostrant un perfil fosc, “punk” i psicològicament inestable.

Birdman vol ser més que un retrat de decadència, vol ser una crítica surrealista del món dels actors, de les gran companyies cinematogràfiques, de les campanyes comercials i de les grans superproduccions que en molts casos eleven el protagonista fins al punt més alt per desprs deixar-lo caure sense compassió. Iñarritu dirigeix aquesta orquestra a la perfecció, fent sonar la melodia pels diferents escenaris d’aquest teatre de Broadway.

Marc Orra