“We all need inspiration Françoise..” li diu Morgan Freeman a Matt Damon a la petita pantalleta de l’avió. Una bona pel·lícula. Idònia per afrontar un viatge; et porta a l’ànim una alenada de motivació per treure el millor d’un mateix i de l’experiència.
Acaben d’anunciar pollastre per dinar, o esmorzar? Quin horari de referència deuen fer servir pels àpats en els vols trans-oecànics? el del punt de sortida o el d’arribada? o un d’entremig potser? Hi ha gana, que al capdavall és el que importa.
Fer trajectes llargs en avió genera una sensació estranya: pots comptar cada minut, del primer a l’últim, començant des de l’hora de sortida, però arribes a destinació i resulta que el rellotge ha seguit un ritme diferent. Marxes a les nou del matí, voles durant deu hores i arribes tot just a les tres de la tarda. És com haver estat suspès en el temps o com viatjar-hi. M’agrada la idea: viatjar en el temps, amb la freqüència i velocitat que les línies aèries permetin, i a un preu, és clar! Qui sap si en George Clonney de Up in the air (2009) tenia també aquesta sensació. Hauria de tornar a mirar-me la pel·lícula. Per uns segons intento pensar en algun film memorable que passés en un avió i no me’n ve cap a la memòria. S’ha acabat Invictus (2009), no sé quants minuts ha durat però m’han semblat molt pocs. El dinar ha estat bé, podria haver sigut molt pitjor. Menys el pà. El pà difícilment podria ser pitjor. Potser sí més sec, però dubto que més dolent. Tinc “nyonya” però vull mirar més pel·lícules, vull escoltar música, vull llegir-me el Camí de Sirga de Jesús Moncada, fins i tot em pregunto si el vol serà prou llarg. Més sensatament, desitjo que no.
Arribem a Las Vegas (Nevada, USA). Som quatre amics amb ganes de fer quilòmetres per territori yankee. Volem quilòmetres, cremar benzina i treure el cap per la finestra perquè ens acariciï l’aire càlid. Calendari en mà tenim cinc dies per endavant: de divendres a dimecres. Sobre el mapa, molts quilòmetres -una mica menys en milles- per fer la volta circular al voltant del llac o pantà Mead. M’equipo: barret de pell fosca, camisa de quadres, texans blaus i ens dirigim cap al Monument Valley (Utah i Arizona, USA). Passem per la presa Hoover, una gran paret, molta aigua i un sol vertical que el notem sobre el cap i les espatlles. Cap ombra. Parlem dels presidents Roosvelt i d’en Hoover sense coneixement de causa, que és la millor manera de garantir una conversa animada. Assentim, ens qüestionem, discutim, ens portem la contrària, riem. El viatge ha començat, ara sí!
Al final de la primera jornada aparquem el cotxe a un cantó de la carretera i nosaltres ens instal·lem a l’altre cantó per escurar els últims minuts de sol del dia. No és ni de bon tros el millor punt de la US Highway 163 per poder observar les meravelles del Monument Valley, però per a nosaltres és l’indicat. Tot i anar en un monovolum de set places i que cap de nosaltres guarda cap semblança amb en Dennis Hopper o en Peter Fonda, ens sentim com quatre motoristes fent una pausa en la nostra recerca del somni americà, contemplant la vermellor de les roques i gaudint de la llum dèbil i càlida del capvespre. La desaparició dels últims romanents de llum diürna recorda a la porta que es tanca darrera l’Ethan Edwards/John Wayne al final de Centauros del desierto (The searchers, 1956), només que per a nosaltres encara continua una bona estona, la pel·lícula. La imatge és més que encertada. L’endemà ens trobem al mirador de John Ford, al vell mig del Monument Valley; els fotogrames que passen per la ment són tant òbvis com nombrosos, no és gens d’estranyar que des que Ford va “descobrir” aquest racó de desert amb torres rocalloses vermelles com maons al rodar La diligencia (The stagecoach, 1939) hi retornés de manera recurrent fins al seu darrer western, El gran combate (Cheyenne Autumn, 1964).
Anem sumant quilometres que ens porten al Arches N.P. i de tornada cap a Las Vegas per la Highway 89. Durant tot el trajecte el paisatge és estrany, enigmàtic, diferent. No paro de preguntar-me i meravellar-me de com mirant només roques i sorra un es pot trobar amb tanta varietat. Un paisatge àrid, rocallós i sorrenc amb poca vegetació i, amb tot, un ventall de colors, formes i estructures geològiques completament distintes a poc més d’un parell de centenars de quilòmetres de distància. Com tant poc pot oferir tant!
Cada posta de sol que ens hem trobat era semblant: lenta, delicada i amb el cel tenyint-se lleugerament de roig a partir d’un petit punt vermell a l’horitzó. Cada capvespre l’astre rei seguia el mateix ritual deixant poc espai a les improvisacions. El que canviava cada dia i feia que cada crepuscle fos diferent i únic era el paisatge i l’aire que el rodejava.
A la última vesprada del viatge ens vam parar -una vegada més- a contemplar com la feble llum solar anava resseguint curosament les formacions o depressions rocoses tot pintant les seves formes inversemblants de tons ocres i vermells. A cada minut les siluetes de les pedres guanyaven en profunditat i semblava que es magnifiquessin a mesura que les ombres s’anaven allargassant i desplaçant com si ballessin al ritme d’una melodia inaudible.
Durant uns escassos vint minuts que es van fer gratament duradors, tot va quedar tenyit de vermells i taronges oxidats, com si estiguéssim a la famosa seqüència de Johnny Guitar (1954), a la barra del bar asseguts en un tamboret, whisky en mà -i un parell més ja a l’estómac-, oients privilegiats de la conversa entre Joan Crawford i Sterling Hayden que arriba feblement:
– A quants homes has oblidat?
– A tants com dones tu deus recordar.
– No te’n vagis!
– No m’he mogut.
– Diga’m alguna cosa agradable.
– Clar. Què vols que et digui?
– Menteix-me. Diga’m que m’has estat esperant tots aquests anys. Diga’m-ho.
– T’he estat esperant tots aquests anys.
– Diga’m que hauries mort si jo no hagués tornat.
– Hauria mort si tu no haguessis tornat.
– Diga’m que encara m’estimes tant com jo t’estimo a tu.
– Encara t’estimo com tu m’estimes.
– Gràcies. Moltes gràcies.
No fa gens de fred, tampoc calor. Amb el sol ja amagat i la lluna brillant, mestressa del cel nocturn, les pedres i la sorra fina on estem asseguts van desprenen lenta i gradualment l’escalfor acumulada estoicament durant el dia. No ens fa falta preocupar-nos per l’hora i ens podem concentrar en les estrelles. Les nostres converses es perden, entre glops de cervesa fresca, arrossegades per una brisa suau. Sota la lluna i el cel estrellat podem subratllar cada mot dels versos de Li Bai:
Davant el meu llit
hi ha un intens clar de lluna
que sembla talment
com la gebrada sobre la terra:
Si alço el cap
veig la lluna lluent.
Si baixo el cap
somnio que sóc a casa
Som de tornada a Las Vegas. Passem la nit i ens despertem sense ressaca i la memòria intacta. M’acomiado dels meus amics i em preparo per tornar a ensellar el cotxe i repetir la ruta, aquest cop amb més dies per parar-me aquí allà i endinsar-me a les entranyes rocoses erosionades pel riu Colorado a base de paciència i tenacitat.
