Aprofitant que durant els dies que he assistit a la 65a edició del Festvial de San Sebastian m’he impregnat de pel·lícules de Joseph Losey, a qui dedicaven la restrospectiva d’enguany, faig aquest article-crítica de tres dels seus films. No els he triat per cap altre motiu que pel fet de ser les tres primeres pel·lícules que vaig veure d’ell el meu primer dia (11 en vaig arribar a veure).

La primera va ser Embarque a medianoche (Imbarco a mezzanotte/Stranger on the prowl, 1952). Es tracta d’un film senzillament meravellós. Rodat a Itàlia, el film té moltes característiques en comú amb el corrent cinematogràfic del neorrealisme italià. El film de Losey està rodat per actors italians (Paul Muni com a més destacat) però en anglès. Per altra banda, tota la cinta està rodada en exteriors, en una petita localitat costanera clarament afectada pels estralls de la Segona Guerra Mundial (veiem un gran edifici mig en runes, molt probablement per culpa d’un bombardeig). La història comença amb un vagabund famèlic (Paul Muni) intentant vendre una pistola per poder pagar-se un passatge en una embarcació de càrrega que salpa a mitjanit. A partir d’aquí, anem presenciant la vida i les dificultats de la gent del poble, com ara un nen aficionat al joc de bales i al circ que surt a comprar llet, una jove enamorada d’un ciclista que l’ignora, un borratxo que ven el seu cavall vell a l’escorxador perquè no té diners, etc. Tot plegat, modestes històries que es van entrecreuant al voltant del periple del vagabund i les seves ànsies per reunir els diners suficients per embarcar-se cap a una vida millor. Com la majoria del cinema inscrit en el neorealisme italià, la cinta que ens ocupa ens mostra les misèries i les penes de la Itàlia de postguerra: la gana i la falta de recursos de la majoria, la benaurança d’uns pocs adinerats i el drama a què arrosseguen la desesperació i la gana; fets tràgics que passen davant la mirada innocent, però plena de bondat i determinació, del petit vailet.

La genialitat de Losey en aquest film es troba en l’habilitat que té per mostrar-nos tots els personatges i per fer-los entrellaçar els uns amb els altres al llarg del metratge, quelcom que amb una naturalitat i una fluïdesa admirables, alhora que va incrementant la tensió i el suspens del relat. Una lliçó de narració cinematogràfica!

“Per què no denunciaves que portava una pistola?! Hauries pogut evitar un assassinat!” –li recrimina un policia al borratxo.

“Per què no li donaves un tros de formatge? Només tenia gana. Hauries pogut evitar un assassinat!” – replica incrèdul i ebri el borratxo.

La segona pel·lícula que vaig veure va ser El tigre dormido (The sleeping tiger, 1954), la primera col·laboració de Losey amb el seu actor predilecte, Dirk Bogarde. Es tracta d’un film de caire més psicològic o, si més no, de tendència Freudiana o psicoanalítica. Un prestigiós psicoanalista és atacat i enlloc de denunciar el jove atacant (Dirk Bogarde), fet que el tornaria a la presó, li ofereix quedar-se a casa seva durant sis mesos i fer-lo servir de conillet d’índies per estudiar-lo i curar la seva tendència al crim. La premissa és atractiva i la primera meitat del film avança de manera correcta tot i que de forma força previsible. La història se centra en les maldats del jove atacant que s’aprofita impunement de la bondat del doctor i la seva dona. Dirk Bogarde està realment bé com a delinqüent dèspota i fill de puta (no hi ha cap altre qualificatiu) i a Losey no li tremola la mà a l’hora de mostrar-nos la maldat i perversitat del personatge. Però just passada la meitat del film, la història arriba a un punt d’inflexió que ho canvia tot, moment a partir del qual la tensió comença a créixer de manera exponencial. Així doncs, Joseph Losey manté fins al final els suspens sense caure en la predictibilitat en cap moment. Com a espectadors sabem que la tragèdia està a punt d’arribar, però fins al final no sabem de quin cantó caurà. A més, si la interpretació de Bogarde era bona, a partir del punt d’inflexió del que us parlo, passa a ser magnífica. Potser no es tracta d’un film tan rodó com Embarque a medianoche, però és un film de primer nivell i on ja veiem com Losey es comença a endinsar en les relacions perverses i destructives entres els seus personatges, fet recurrent i principal en la seva obra posterior.

La pel·lícula que va tancar la meva descoberta de Joseph Losey el primer dia de festival va ser precisament la que em feia més por. Es tracta de M (1951), el remake de l’obra mestra de Fritz Lang, M, el vampiro de Düsseldorf (1931), i a mi els remakes sempre m’han fet arrufar el nas. En aquest cas, Losey es porta el text i la història al seu terreny, sobretot a la segona meitat del film. El canvi de localització, de l’Alemanya nazi prèvia a la Segona Guerra Mundial a Los Angeles dominat per la màfia, juga a favor del director i li permet introduir nous elements. La persecució i cerca de l’assassí als grans magatzems és enginyosa i Losey ho aprofita per desplegar la seva habilitat narrativa i crear suspens. El gran encert –segons el meu parer– és la figura de l’advocat alcohòlic que intervé i complementa la defensa final de l’assassí davant els baixos fons, ja que accentua molt més la interpel·lació moral del film cap a l’espectador. El repertori està a l’alçada i el protagonista resulta molt convincent a l’hora de transmetre l’angoixa, desesperació, frustració i culpabilitat que el roseguen interiorment. També fa gràcia veure Raymond Burr (Perry Mason, Ironside) en un paper secundari.

Tot plegat, una sorpresa gratificant i un exemple de que un remake pot ser un bon film i aportar noves qualitats sense perdre l’essència original de la història. Un bon final de jornada que m’acaba de confirmar Joseph Losey com a director a reivindicar.

AnteriorVivència d’un festival de cinema II (65a edició del Festival de San Sebastián)
SegüentThe Captain, un film de Robert Schwentke
Avatar photo
Científic durant el dia, amant del cinema i la lectura a les hores lliures. M’agraden els westerns. La trilogia del Padrí és la referència, Sam Peckinpah el caràcter, Jim Jarmusch i Richard Linklater el present (me’n descuido tants…). El meu llibre preferit és “Seixanta anys d’anar pel món” d’Eugeni Xammar. M’agrada llegir de tot, però entre Proust i Montaigne hi és gairebé tot. Jaume Cabré és l’autor de qui he llegit més llibres.