“Tòquio Blues”, Haruki Murakami

1351

MuraTòquio Blues és probablement la novel·la més coneguda de l’escriptor Haruki Murakami. Tracta de les relacions que manté un adolescent japonès, Toro Watanabe, amb Naoko, una noia enigmàtica i en crisi que viu aïllada i en tractament, i amb Midori, una noia decidida i vital.

Murakami és un d’aquells autors que se’n diu tenen un univers propi, capaç de construir històries on combina el transcurs quotidià dels protagonistes amb esdeveniments o situacions de caire fantàstic o màgic, o surrealista, o paranormal… -es fa difícil trobar l’adjectiu per descriure-ho- i tot embolcallat d’una atmosfera de misteri o intriga. Innocentment (o potser temeràriament) m’agrada pensar en l’estil d’Haruki Murakami com un pas més enllà del “realisme màgic” d’autors com Gabriel García Márquez, un pas més cap a un “realisme fantàstic” o “sobrenatural”. Si més no, no trobo la comparació del tot descabellada.

En aquest sentit es pot dir que Tòquio Blues és la novel·la menys representativa de Murakami: no hi ha desaparicions inexplicables de gats o persones, no hi ha pous misteriosos ni portes d’entrada a altres “dimensions” o “realitats”. Potser aquesta circumstància fa del llibre precisament uns dels més accessibles de l’autor pels no familiaritzats amb Murakami. Així també s’entendria que malgrat no arribar al nivell de les seves grans obres (Crònica de l’ocell que dóna corda al món i Kafka a la platja) el llibre s’hagi convertit en el seu major èxit.

La novel·la es llegeix meravellosament bé i conté diàlegs que deixen fora de lloc al lector al mateix temps que captivat. Com ja he mencionat, tot i no contenir cap situació o fet que defugi les lleis de la naturalesa, Murakami vesteix la història amb una intriga latent que ens manté enganxats al text fins resoldre el misteri. Per altra banda, els lectors ja familiaritzats amb Murakami, aquesta intriga latent de la novel·la pot ser que els faci sospitar -com em va passar a mi- una imminent aparició d’algun personatge irreal que ha cobrat vida, o la obertura d’alguna porta cap a una altra dimensió, o alguna mena d’abducció inexplicable que està apunt d’ocórrer. Sembla com si l’autor jugui conscientment a fer-nos anticipar alguna situació irreal característica de la seva obra però que cada cop ens en privi. I la fòrmula, a parer personal, funciona i incrementa el gaudí de la lectura.

Com a aficionat -entusiasta, fins i tot- de les obres de Murakami, m’agrada pensar si no és que l’escriptor va esperar fins a la darrera conversa telefònica del llibre per introduir el seu toc fantàstic tant característic i que el punt final ens impedeix esbrinar.

 

Ramon Muns

Comparteix
AnteriorLa guitarra blava. John Banville
SegüentCineclubVic
Científic durant el dia, amant del cinema i la lectura a les hores lliures. M’agraden els westerns. La trilogia del Padrí és la referència, Sam Peckinpah el caràcter, Jim Jarmusch i Richard Linklater el present (me’n descuido tants…). El meu llibre preferit és “Seixanta anys d’anar pel món” d’Eugeni Xammar. M’agrada llegir de tot, però entre Proust i Montaigne hi és gairebé tot. Jaume Cabré és l’autor de qui he llegit més llibres.