Un divendres tonto em vaig deixar caure al sofà. A una mà hi tenia un tall de pizza i a l’altra el comandament a distància. Navegava entre les plataformes de streaming sense massa convicció, amb aquella sensació d’haver-ho vist tot. Així és com em vaig topar amb Tell me lies. Vaig prémer el botó de reproduir sense expectatives i, de fet, amb força escepticisme, perquè he perdut una mica la fe amb les sèries, però gairebé sense adonar-me’n la sèrie m’ha regalat uns quants dies d’entreteniment d’aquell que donen els bons culebrots de la tarda.
La premissa sembla senzilla. Es tracta d’una història d’amor universitari entre la Lucy i l’Stephen que es desplega entre el passat i el present, en què ja no són parella. Però de seguida queda clar que això no és cap relat romàntic convencional, sinó una espiral de passió que acaba arrossegant-ho tot: amistats, secrets, decisions i, en el fons, la identitat de tots els personatges. Pel camí, hi ha un accident de cotxe que no és el que sembla, morts sobtades, embolics familiars i un reguitzell de relacions que es creuen i es trenquen constantment. La universitat els canviarà per sempre.
Potser la virtut de la sèrie és que té una doble vessant que la fa magnètica. D’una banda, hi ha la part més visceral, més hot: tensió sexual, relacions intenses i una col·lecció de banyes que sembla no tenir límit. De l’altra, hi ha el joc d’intriga, aquesta sensació que sempre falta una peça, que cada capítol revela alguna cosa però n’amaga tres més.
I després el tenim a ell, Jackson White, que construeix un Stephen que és, sense exagerar, un sociòpata de manual, un personatge d’aquells que et fascinen alhora que t’incomoden i que estimes o odies. Stephen és probablement el personatge que més marca la sèrie, perquè tot gira al seu voltant, encara que no sempre ho sembli. El duet amb Grace Van Patten funciona, tot i que ella no acaba de despertar el mateix magnetisme. En canvi, qui estimareu de veritat són Spencer House i Sonia Mena, en els papers de Wrigley i Pippa respectivament, ja que aporten naturalitat i bon fons en un mar de personatges tarats per equilibrar el conjunt.
El millor de tot, però, és com la sèrie sap aguantar la tensió fins al final. Tot es va embolicant, i desembolicant, cada decisió suma, cada mentida pesa… i quan arriba el desenllaç, tot esclata. Literalment. És un final que no podria ser d’una altra manera: intens, caòtic, una mica excessiu, però completament fidel a aquest grup d’amics que mai no ha sabut fer les coses a mitges.
Al final, Tell Me Lies et deixa la sensació d’haver estat espiant alguna cosa íntima. I potser és precisament per això que, aquella nit de divendres en què no esperaves res, acabes trobant una sèrie que et reté uns dies més del compte.
Agradarà a…
Als que gaudeixen analitzant relacions tòxiques i als que tenen debilitat pels personatges que són red flags amb potes.
No agradarà a…
Als que s’estressen quan algú podria solucionar-ho tot amb una conversa de cinc minuts, però decideix callar i embolicar-ho tot.
