5 de juny de 2025
Avui tenia ganes de volar. De sentir com desapareix el terra sota els meus peus. Tenia ganes d’escapar a un altre plànol, on els sentits queden confosos pels sons del més enllà. Tenia tantes ganes de fugir que he acabat fent una hora de cua al Phenomena perquè no em fotessin el lloc. Lamentablement, no he estat l’únic amb aquesta idea. La cua fa la volta al carrer i arriba fins pràcticament a l’altra banda de Barcelona. La promesa d’Oliver Laxe d’ensenyar-nos el paradís ha estat tot un èxit. La gent fuma cigarros i discuteixen sobre l’estratègia de buscar el millor seient. Un passatemps absurd, ja que els millors llocs sempre queden adjudicats als qui arriben primers. 67 persones al meu davant, quatre de les quals són unes senyores que van vestides diferents a la resta. La majoria hi anem sabent que ha arribat l’estiu, sense vergonya d’ensenyar els peus bruts i les cames peludes. Alguns són tan atrevits que fins i tot ensenyen la panxa. Però elles no, elles, a diferència meva, porten tota la vida volant. S’enlairen com ho faria un flamenc en plena migració, gràcils i sense pensar-s’ho, sabent de sempre quin és el seu destí. Van vestides de gala, amb vestits preciosos i joies a conjunt, perquè provenen d’un planeta on el luxe és el pa de cada dia. Què hi fan aquestes dones al meu davant? I per què tinc la sensació que qui està fora de lloc soc jo i no elles? Per la seva forma de fer, elles saben alguna cosa que la resta desconeix.
27 d’abril de 1989. Girona, Pavelló Municipal.
Final de la Copa del Rei.
Les graderies estan plenes a vessar. Els fanàtics esperen veure el que serà un ritual de destrucció mútua. I és que els vuitanta no van ser amables per al bàsquet europeu. El parquet encara feia olor de resina i suor àcida. No hi havia màrqueting, ni influencers, ni càmeres HD. Hi havia sang. Hi havia colzes. La zona, un camp de mines abandonat durant la Guerra Freda.
El bàsquet era una prolongació subterrània de la vida real: o dominaves o eres devorat. I Espanya era el camp de batalla perfecte. D’una banda, el Reial Madrid, amb el seu exèrcit de veterans i la seva aura imperial, blanca com la cocaïna del Congrés. De l’altra, un Barça famolenc, construït a cops de caràcter i amb ganes de derrocar la vella aristocràcia, enquistada a la memòria col·lectiva des de feia massa temps.
Aquell era un dia per la història.
I és que als anys vuitanta el Barça va veure la llum, una llum negra que havia transmutat en un americà de Jackson, Mississipi. Un home criat en la duresa del sud profund, amb el cos d’un toro, però la ment d’un cirurgià. L’NBA l’havia rebutjat: massa treballador, massa simple, massa massa. Va creuar l’Atlàntic per trobar el seu temple a Barcelona. Allà, sota el sostre blaugrana, va redefinir el paper del pivot: no com una bèstia que col·loca taps i fa esmaixades, sinó com un dictador d’espais, un estratega de la fricció. Un absolut Déu del parquet.
El seu nom era Audie Norris.
Cinc minuts perquè comenci el partit. Els focus enlluernen els rostres tancats dels entrenadors. Malgrat tota la brega prèvia, el partit es reduirà a això: quaranta minuts de guerra bruta.
El Madrid surt carregat: Biriukov, Martín, Romay. Múscul i orgull. Però Norris està allà, impertorbable. Camina cap al cercle central com qui entra a una arena de sacrificis. A la grada, l’afició blaugrana ja no crida, respira.
El primer atac del Barça és contundent. Norris rep l’entrada a la zona. Romay li planta el cos, li busca el pit amb les espatlles. Error. Norris gira com un engranatge de precisió industrial. El ganxo s’eleva amb suavitat, com el foc d’una espelma encesa. Swish. Primera sang.
A partir d’aquí, tot és dansa hipnòtica i destrucció metòdica.
El Madrid intenta doblar-lo. Intenten tapar línies de passada. Però Norris gira sempre pel costat cec. Quan no pot finalitzar, serveix assistències com ho faria un cambrer de la Fonda Espanya. Sempre 5 segons abans que ningú la demani. A cada possessió, el Madrid es va ofegant dins la seva pròpia defensa.
Final del partit: Barça 85- Reial Madrid 76
Audie Norris: 24 punts. 12 rebots. 5 taps.
Però aquests números no expliquen res. L’epopeia no està a l’estadística, sinó als ulls de l’afició. Avui és el dia en què tothom ha après a volar.
I és aleshores quan me n’adono. Aquestes dones-flamenc que ens enlluernen a tots amb els seus conjunts són allà per guardar-li el lloc.
—Audie! —Sento crits al meu darrere, fans incondicionals—. Una foto?
A dins la sala, silenci. L’Audie Norris està quiet, esperant que el sistema de so peti. Deu metres de bafles a sobre la sorra. Algunes connexions semblen fotudes, però els tècnics de so saben el que es fan. Els muntadors encenen els generadors. I tot peta. Tothom espanta els dimonis a ritme de caixa i bombo, tal i com ho van fer aquell 27 d’abril de 1989. I és que ningú sap què està passant, però tothom sap que passa alguna cosa. És el que té volar sense brúixola. En qualsevol moment te la pots fotre. Ens deixem guiar per la música, que ens fa de mapa mentre intentem esquivar les dunes. Com més avancem, més se’ns enganxa la suor. Un viatge ple de pirates amables, disposats a compartir l’aigua i la gasolina fins al final. Busquem una filla desapareguda, però de tant buscar, hem acabat perduts. La guerra i la desgràcia ens persegueixen. I com més ens endinsem en la pols, més sentit té perdre’s. L’Audie Norris segueix impertèrrit, esperant que arribi el final. Avui no és aquí per veure com seguim volant, sinó per descobrir què fem quan toquem de peus a terra.
Perquè el més difícil no és enlairar-se.
És aterrar sense deixar-s’hi les dents.
I, mentrestant, tot segueix BUM-BUM-BUM-BUM.