Una família topa amb la creixent voluntat de l’Ainara, la filla gran de tres, d’entrar al convent i convertir-se en monja. El seu pare i la seva tieta, amb posicions diferents sobre el que cal fer, conjuntament amb el discerniment de la mateixa Ainara, es trobaran enmig d’un conficte familiar que aixecarà noves tensions.
Alauda ja va mostrar que és una mestra dels drames familiars amb “Cinco Lobitos”, i aquesta és una nova demostració del seu talent. Amb un caràcter que oscil·la entre el cinema més mísitc i la comèdia familiar, el film sap trobar el punt virtuós dels entrellats familiars; aquell en el qual veiem els punts de vista de cada un, les seves preocupacions i els seus desitjos i, a partir d’aquest mapa, com es desenvolupen els conflictes. La religió mai és un tema menor, i les pors que escampa entre laics com nosaltres són ben intrigants, i està bé que s’explori de tant en tant. Entre el conflicte familiar, el descobriment adolescent però prou plàcid de l’Ainara, que amb una pau interior descomunal incomoda a tots els adults al seu voltant.
Aquest retrat d’una família de classe mitjana que apunta els fills a escoles de monges pot tenir diverses lectures; en ressenyaré un parell. La primera té a veure amb la dita “el pecat ha fet forat”. Després d’educar tres generacions en una escola de pago catòlica per raons probablement classistes, al final algú de la família havia de caure dins la “secta”. L’altra lectura té a veure amb la fragilitat de la nostra empatia; al nostre cap no estem preparats per estar d’acord amb tot. Per molt oberta que tinguem la ment, no ho entendrem tot i, conseqüentment, la nostra capacitat per respectar-ho serà altament reduïda.
