Pels aficionats i amants de la pintura, Renoir és un dels grans mestres de l’Impressionisme, el corrent pictòric aparegut a França a finals del segle XIX. Pels aficionats i amants del cinema, Renoir és un dels millors directors europeus del segle passat. Per joia de tots, el 1962 el cineasta Jean Renoir es va decidir a escriure un llibre sobre el seu pare, el pintor Pierre August Renoir.

Jean Renoir no pretén fer cap anàlisis de la obra de Pierre-Auguste Renoir, el seu pare, no ens inunda amb dades ferragoses, tecnicismes pictòrics, ni lloances gratuïtes. El cineasta està interessat en el seu pare, l’home. Les seves inquietuds, què el feia riure, què l’emprenyava, tot allò que detestava i el que estimava. Òbviament parla de pintura i d’alguns dels seus quadres, dels companys de movient i amics, perquè la pintura era la vida per l’artista. Però ens en parla perquè ens explica qui eren les models, la relació que tenien amb el pintor i la seva família, la precarietat i el rebuig com a artistes abans les seves obres no van començar a ser apreciades, ens parla de quan el seu pare sortia a pintar buscant la llum idonea o, com al final de la seva vida, les limitacions físiques i de salut del pintor van condicionar els temes i fins i tot l’estil dels seus cuadres.

El punt de partida del llibre és deliciós. El 1915, després de ser ferit de bala en una renoir-mi-padrecama per un “hàbil tirador Bavarés”, Jean Renoir va ser hospitalitzat a París, al mateix hospital on es trobava el seu pare, malalt de reuma. El pintor estava molt feble, pràcticament invàlid, només li quedaven 4 anys de vida. Durant les hores passades a l’hospital, pare i fill s’intercanviaven històries de juventut per històries de la guerra. Jean Renoir va aprofitar per anar interrogant el seu pare sobre la seva infantesa i anar resseguint les seves peripècies. Recordant anècdotes, dificultats i sense deixar de preguntar per incidir on hi ensumava un indici de contradicció. Tot i això, no va ser fins el 1962 que Jean Renoir es va decidir a donar forma de llibre a aquelles vetllades. Com ell mateix diu, la perspectiva dels anys i les seves pròpies experiències li van permetre entendre millor el seu pare.

El gènere biogràfic pot ser complicat i, amb excepció de biografies publicades amb el reclam d’escàndols i polèmica, no sempre rentable. Transcriure tota la vida d’algú en paper, per interessant que sigui el personatge, pot resultar en l’intercalament de passatges tediosos amb altres de més interès obtenint un llibre irregular en el que costa mantenir-nos-hi “enganxats”. El llibre que ens ocupa és un cas difícil de catalogar dins el gènere. No és una biografia a l’ús ni tampoc són unes memòries. Però més enllà de qualsevol intent de categorització, és un llibre meravellós.

Vaig anar a espetagar al llibre mogut pel seu autor, el director de cinema Jean Renoir. La pintura m’agrada però no hi entenc un borrall (de cinema tampoc, però almenys miro moltes pel·lícules), i després de llegir el llibre he quedat encantat i enamorat de Pierre-Auguste Renoir, és verdaderament un personatge entrenyable i amb una “filosofia” de vida preciosa. Gràcies a l’encert de Renoir fill, que condueix la narració del seu pare amb la mateixa subtilitat i encert que conduia els seus films, no només descobrim el Renoir pintor, sinó que també revivim un París i una França que ja no existeixen, i descobrim detalls de la vida cotidiana i algunes petites històries individuals que en els llibres d’història no trobem perquè només ens expliquen els esdeveniments a gran escala.

En aquest sentit em va fer pensar molt en tres llibres del gènere biogràfic que m’aprecio molt com són 60 anys d’anar pel món d’Eugeni Xammar (a parer personal les millors memòries que s’han escrit mai, i molt més útil que qualsevol llibre d’història per entendre el s. XX), Un senyor de Barcelona i Santiago Rusiñol i el seu temps totes dues de Josep Pla. Els quatre llibres comparteixen una descripció admirable del seu context històric i de la “vida”, fruit d’una capacitat d’observació i anàlisis crítica agudes, amb estima però sense caure en la nostàlgia desmesurada.

M’encantaria que llegint aquestes línies a algú li entréssin ganes de ficar el nas en aquest llibre i endinsar-se en la descoberta d’aquest cèlebre pintor i el seu temps. Al món li sobren hipòcrites i mesquins i ens fa falta molta més gent que prengui una actitut davant la vida com el pintor Renoir. Quina delicia de persona!

 

Jean Renoir

Aprofitant que l’autor del llibre Renoir, mi padre és un dels millors cineastes del s.XX, pot ser una bona excusa perquè el lector s’animi amb algunes de les seves cintes, moltes d’elles reeditades recentment i fàcils de trobar en DVD o Blu-ray.

Els films de Jean Renoir són cants a la vida i molts d’ells posen de manifest les diferències socials, es tracta sense cap mena de dubte d’un director ple d’humanisme. Ell mateix veterà de la Primera Guerra Mudial, algunes de les seves obres mestres són crides antimilitaristes. La gran ilusió (La grande ilusion, 1937), amb la llegenda del cine francès Jean Gabin i Erich von Stroheim, és una de les obres mestres del cinema, vista avui segueix emocionant i fa reflexionar tant com en la seva estrena. Les regles del joc (La règle du jeu, 1939), on ja s’hi respiren els inicis de la Segona Guerra Mundial, és disputa amb La gran ilusió el títol de la seva gran obra mestra.

bouduLa meva preferida, i realitzada a Hollywood, Aquesta terra és meva (This land is mine, 1943), amb Charles Laugthon, Maureen O’hara i George Sanders, una bonica i trista faula sobre la resistència dels habitants d’un poble davant l’ocupació Nazi. Totes aquestes pel·lícules s’han editat de nou fa poc. També recentment han editat en versió restaurada d’un altre clàssic de Renoir, Boudu salvat de les aigues (Boudu sauvé des eaux, 1932), amb un popular còmic francès del moment, Michel Simon, de protagonista. Una divertida comèdia al voltant del xoc que sorgeix quan un llibreter benestant es decideix a acollir Boudu, un vagabund que ell mateix ha salvat de morir ofegat al Seine.

 

 

 

Comparteix
AnteriorLa mirada del voltor, Ramon Breu Panyella
SegüentAquest divendres al cinema…
Científic durant el dia, amant del cinema i la lectura a les hores lliures. M’agraden els westerns. La trilogia del Padrí és la referència, Sam Peckinpah el caràcter, Jim Jarmusch i Richard Linklater el present (me’n descuido tants…). El meu llibre preferit és “Seixanta anys d’anar pel món” d’Eugeni Xammar. M’agrada llegir de tot, però entre Proust i Montaigne hi és gairebé tot. Jaume Cabré és l’autor de qui he llegit més llibres.