«Has fet que homes muntessin damunt nostre; hem passat pel foc i per l’aigua, però ens has portat a un lloc d’abundància».
Salms 66:12
El meu nom és David Muñoz. Fa uns quants anys —no importa exactament quants— vaig deixar d’existir. La meva carn s’ha convertit en runa i cendres, i la meva ànima ha desaparegut. Del que vaig ser només en perdura el nom, però ni tan sols se n’ha conservat un significat. La meva història es el resultat aberrant de la imaginació neuròtica d’un electricista. Un home sense límits que es passeja pels carrers de San Sebastian quan s’omplen de boira. La seva llegenda és ampla, però incerta. Molts diuen haver-lo vist, tot i que ningú sap quin aspecte té realment. Alguns asseguren veure un home, corpulent i amb els llavis carnosos, a dalt la teulada del seu veí amb un cigarro a la boca. D’altres insisteixen que era un jove amb bigoti i la cara pàl·lida. També fumava.
No obstant, hi ha una cosa tothom sap del cert.
Una cosa que tots aquells qui juren haver-lo vist recorden.
Es fa dir Marc Orra.
Fa tant de temps que estic absent que ni tan sols recordo on se suposa que he de ser. Em desperto a les 5:43 del matí dins d’un tren direcció a Ripoll. Quan me’n vull adonar, estic dins d’una furgoneta, de camí a Roda de Ter. Són les 19:43 de la tarda.
03:47 de la matinada: Barcelona, Plaça Reial. Surto amb una cervesa a la mà d’un local de mala mort. Al cartell de l’entrada hi posa «SIDECAR». M’he encès un cigarro a dins i estic tenint problemes amb el de seguretat. Segons ell, porto tota la nit esnifant cocaïna. Em desmaio en veure que la cervesa i el cigarro s’han convertit en plaques solars.
Ho pressento, s’acosta una guerra. He estat captiu tot aquest temps, segrestat per l’home que em va inventar. Obligat a fer tot el que se’m mana. Últimament em desperto en vagons de tren, esperant trajectes que ni tan sols recordo haver començat.
«Propera parada, Centelles».
Fa tant de temps que viatjo que ja ni tan sols sé on visc. Mesos i mesos desaparegut en combat, únicament se m’ha permès veure la llum quan no hi havia escapatòria.
De sobte, em veig contemplant el que sembla ser un tatuatge d’en Tom Morello a la cuixa. Ni tan sols la meva pell perdura. Un pensament. Creuant-me el cap en diagonal. Caient en picat contra el ciment com un farcell de peix passat fins que s’hi estampa.
«Vic, final de trajecte». Xof.
La decisió de fugir arriba bruscament. Tard o d’hora, un dels dos decidirà acabar amb l’altre. I no penso ser jo qui desaparegui.
***
Cagumdéu.
Cagumdéu és el que penso quan em desperta la megafonia de l’estació de Sants. «Próxima parada, San Sebastián/Donosti».
Després de tot aquest temps, sí.
De debò.
Ara més que mai.
—Cagumdéu.
