No és cap secret que Hollywood sempre ha sigut un niu de merda, on hi tenen cabuda abusadors, pedòfils o seguidors de la Cienciologia com a part fonamental de la base de la piràmide. Es prohibeix envellir a les dones mentre que els homes tenen terreny lliure per fer el que vulguin, fins i tot davant de càmera —el fet que es premiés una violació a Maria Schneider per part de Marlon Brando a El último tango en París ja és pa d’un altre article—. Però avui, m’he adonat que les arrels del mal van molt més enllà del que em pensava.
Que feliç que era sent un absolut ignorant.
Els dies es comptaven en funció del temps que havia passat des de l’última vegada que Tarantino va agafar una càmera. El meu registre semàntic s’alçava com una extensió dels seus guions, posant a parir racistes, esclavistes i nazis com si fos un personatge més de les seves trames de violència hieràtica. Però ara mateix em dirigeixo a casa els meus pares, esquivant cotxes per la C-25 com un posseït per despenjar el pòster de Pulp Fiction que embruta les parets de la meva infància. Per molt que sigui la pel·lícula que més vegades he vist a la meva vida, les pistoles que empunyen Samuel L. Jackson i John Travolta han adoptat un nou blanc. Tot ha començat amb unes declaracions en què Tarantino deixava palesa la seva opinió sobre Paul Dano, titllant-lo d’un dels pitjors actors del SAG. Quan he llegit el que deia, m’ha saltat un cargol, activant un engranatge secret que ningú sabia que existia. Un engranatge que ha començat a funcionar amb la força d’una locomotora de vapor. Un cop s’ha encès el foc, tot s’ha embossat de sutge. He començat a indagar per descobrir què collons li havia passat, per si havia tingut algun problema amb la qualitat de la cocaïna que consumeix durant els seus períodes de redacció o per si realment havia tingut algun problema personal amb Paul Dano. Com més m’endinsava en aquest pou, més difícil se m’ha fet sortir-ne. Les parets patinaven de tanta ronya humida. Ja ni tan sols penso que això pugui ser culpa d’un mig-gram mal adulterat, perquè aquí avall hi ha molta més mandanga.
L’advocat del diable: en defensa d’uns abusos perpetrats a una nena de 13 anys
1978. Roman Polanski s’exilia a França després de ser condemnat pels tribunals estatunidencs per haver violat una nena de tretze anys. Va acceptar un pacte amb la fiscalia: «unlawful sexual intercourse with a minor».
Però, tot i la condemna, el 2003, en una aparició a The Howard Stern Show, Tarantino va afirmar que el que Polanski havia fet no era “violació” (rape), sinó «statutory rape», relacions sexuals amb una menor, però no violència. I després afegeix: «ella volia». La cirereta del pastís arriba quan explica que no ens hauríem de regir pels estàndards morals de cada país, que a Europa les coses eren molt diferents. Quan aquestes declaracions van tornar a aparèixer, Tarantino es va disculpar, però, tenint en compte tots els anys en què va col·laborar amb Harvey Weinstein sense dir ni mu, aquestes disculpes fan pudor de clavaguera pixada.
I aquí arriba la primera pregunta, una pregunta que, com gossos famèlics, no ens hem cansat de bordar: quants anys hem passat disculpant, relativitzant o directament celebrant la riquesa dels homes que, davant d’un crim, només han sabut oferir-nos el seu geni com a coartada? O pitjor, les seves excuses de pacotilla. Tarantino no parlava des d’un desert moral, parlava des del centre de la indústria que durant dècades va convertir Weinstein en un déu de carn i abús, un sistema on la paraula «visionari» pesava més que la paraula «víctima». I això no s’esborra amb una disculpa improvisada vint anys després, igual que no s’esborra una agressió dient que «a Europa és diferent».
El que hi ha és una lògica perversa: quan un home té prou prestigi, el món cultural sembla disposat a distorsionar la realitat fins que ja no fa mal als ulls. Una menor de tretze anys? Bé, però, tal i com diu Tarantino, «ella volia». Un fugitiu de la justícia? Sí, però, tal com clama Europa, «és un artista». Un productor que destrossa vides durant dècades? Sí, però, com admet Hollywood, «sense ell no existirien aquestes pel·lícules». La indústria ha viscut massa temps dins aquest miratge, com si l’art necessités el silenci forçat de les víctimes per existir, com si la genialitat fos un permís per agredir.
La cultura no es trenca quan deixem de protegir els agressors; es trenca quan els normalitzem. I cada cop que algú com Tarantino diu «no és violació» o «no jutgeu segons els vostres estàndards morals», manté viva la mateixa estructura que va permetre que Polanski marxés d’un país amb una condemna pendent i que Weinstein acumulés poder sense límits. I ara aquest país té per president una carbassa radioactiva.
El dia que gairebé mor Uma Thurman
Durant el rodatge final de Kill Bill: Volume 2 —el 2003, el mateix any de les declaracions anteriors—, Quentin Tarantino va insistir que Uma Thurman conduís ella mateixa un cotxe, un vell Karmann Ghia blau, per filmar una escena aparentment senzilla: un pla d’ella conduint per un camí recte. Si ho busqueu a internet, hi ha diverses imatges en què es pot veure la seqüència. Prèviament, però, el vehicle havia estat descrit per l’equip com no del tot segur i Thurman havia expressat que no se sentia còmoda conduint-lo. No era una escena planificada com a risc, de fet hauria pogut ser filmada amb una especialista, però Tarantino la va apretar perquè ho fes igualment, assegurant-li que seria segur i que només havia de conduir en línia recta. La pressió, companys, la pressió. A primera línia.
Quan la càmera va començar a rodar, Thurman va agafar el cotxe i va seguir el camí indicat. Però el camí no era tan recte com li havien dit, i el cotxe, mecànicament deficient, va començar a desestabilitzar-se. En pocs segons, el vehicle va sortir de la carretera i es va estavellar violentament contra un arbre.
La gravació mostra el moment; una sacsejada brutal, el coll i l’esquena d’Uma Thurman gairebé es parteixen per la meitat. Després, el silenci. L’equip corre cap a ella. Més silenci. L’assisteixen. Més silenci.
El silenci dura fins el 2018, quan, en plena onada de denúncies relacionades amb Harvey Weinstein, ella decideix explicar-ho al New York Times.
Quan la història es va fer pública, Tarantino va entregar la cinta de l’accident a Thurman i va afirmar que havia estat «un dels pitjors errors» de la seva vida, però també va admetre que, en aquell moment, havia «subestimat el risc».
En aquest moment, comencem a veure que això de «subestimar» certes coses, comença a esdevenir un patró d’allò més perillós.
Sionisme i recolzament públic a l’IDF
I aquí segueix. Quan parlem de «subestimar» certes coses, podem endinsar-nos en la seva connexió amb l’estat il·legítim d’Israel. Tarantino va tornar a situar-se en el centre del debat públic arran de la seva visita a una base militar israeliana després del 7 d’octubre. Quantin Unchained. L’acte es va descriure com una visita per donar suport moral a les tropes i va ser difós per mitjans locals, però les fotografies es van escampar tan ràpid com les mentides sionistes.
La seva presència a la base ha estat interpretada de maneres diverses: alguns la van considerar un gest de suport personal a Israel, mentre que d’altres la van llegir com una implicació política. Ell no va fer cap declaració explícita en aquest sentit. Altra vegada: el silenci. Un silenci que parla per si sol. Un silenci que deixa clar de quin cantó està en tot això. Un silenci que clama «que segueixi el genocidi», amb tot el que això implica. Però és clar, suposo que, tal i com diu, no ens hauríem de regir pels estàndards morals que marquen la ONU o la Cort Internacional de Justícia, o pels estàndards morals que impedeixen simpatitzar amb soldats que reconeixen en públic que està bé matar famílies innocents. I molt menys, no ens hauríem de regir pels estàndards morals que marquen les víctimes d’un territori ocupat. Perquè els maleïts malparits són sempre els altres, mai nosaltres. Els maleïts malparits són gent com tu, com jo o com Paul Dano.
No em busqueu més
La cantant Fiona Apple explicava fa un temps com va deixar de consumir cocaïna després de passar-se tota una nit tancada a casa de Quentin Tarantino amb ell i Paul Thomas Anderson. En el meu cas, només m’han calgut deu minuts d’internet per entendre el que realment volia dir quan el titllava de «[bavós] insuportable».
Són masses anys fent crítiques a favor d’aquest home. Masses anys pensant que el seu cinema era crític amb les injustícies d’aquest món podrit. Masses anys pensant que algú així defensava els nostres interessos i que estava per sobre de tot. Masses anys pensant que era el millor. Ja ens va passar prèviament —i això si només parlem de cinema— amb Johnny Depp, Brad Pitt, Leonardo DiCaprio, Carlos Vermut, Will Smith, Kevin Spacey, Hugh Grant o Armie Hammer. Però ja ho diuen, una part de fer-se gran significa matar els teus ídols. El problema és que no hi ha ningú que porti un control sobre els ídols dels teus ídols. Els qui controlen el món són pederastes, pedòfils, agressors, genocides o Elon Musk.
Us ho prometo, quan torni de casa els meus em penso tatuar un AIAB —All Idols Are Basterds— al còrtex prefrontal mentre m’encenc un cigarro amb el pòster de Pulp Fiction. Que cremi.
Quan l’agulla em començi a trepanar el crani, penso gaudir del dolor que em provoca la decepció com si fos l’última dosi de cavall que es va fotre Vincent Vega abans que el cosissin a trets a la tassa del vàter.
Paul Dano viu, fills de puta.
