“A mi, allò que m’inspira a escriure poesia són els grans temes tractats a la meva manera”, Sergi Oliva

1752

Fins l’últim alè de la teva ombra és el poemari que ha vist publicat l’escriptor manlleuenc Sergi Oliva aquest 2015. Va ser un dels llibres manlleuencs més venuts durant la Diada de Sant Jordi i poc després vam poder parlar amb el poeta perquè ens en donés quatre detalls.

Sergi Oliva poemaFins l’últim alè de la teva ombra és un llibre estructuralment molt marcat. Consta de dues parts i cada part és visiblement diferent de l’altra. Explica’ns una mica com s’estructura i per què.

Aquest llibre té poemes universals perquè jo no busco la poesia de circumstàncies; a mi allò que m’inspira a escriure poesia són els grans temes tractats a la meva manera. I aquí aquests temes estan tractats en dues parts d’una manera diferent. Una primera part és de poemes més reflexius que busquen la senzillesa i en canvi s’aparten més de la musicalitat. Encara que puguin tenir una lectura aforística, no són aforismes; s’allunyen de la filosofia perquè no reflexionen sobre les idees, sinó que són reflexius del jopoètic que se situa en un moment concret.

En la segona part em situo en un àmbit més del meu entorn on visc i del meu entorn emocional, que en aquest cas és el barri de l’Erm. Sorprèn la complexitat de l’estructura perquè és com el meu particular gest d’amor, la meva forma de donar amor cap aquest paisatge emocional del barri. I aquesta complexitat és la meva manera de fer-li un homenatge. Per fer-ho, m’he servit d’una mètrica inventada, d’un ritme que he buscat jo.

Com ha nascut aquest llibre?

El llibre ha nascut molt a poc a poc. De fet, fa 5 anys que el vaig començar però sense saber-ne el resultat final.

Per tant, dins aquests últims 5 anys els poemes que escrivies ja anaven encarats a formar part d’aquest conjunt?

El meu somni de ser escriptor és ser escriptor de llibres. Això no vol dir que quan fas poemes els vas fent a poc a poc, però sí que tinc una vaga idea de conjunt perquè m’agrada tenir-la, encara que al final pugui ser modificada. De fet, hi ha una tercera part sacrificada que no sé ni si sortirà a la llum perquè són poemes molt durs.

 Parla’ns una mica del tema principal, d’aquest oxímoron que se’ns planteja ja al primer poema del llibre i que, de fet, defineix cada una de les parts: la senzillesa i la complexitat.

La nostra manera de ser humana és a la vegada senzilla i complexa. Ens passa a tots que hi ha moments en què, segons les circumstàncies emocionals o intel·lectuals, afrontem la vida, el dia a dia, amb simplicitat, i d’altres vegades que mirem el món amb un enfocament de més complexitat; i tot això ens passa, d’una manera o de l’altra, quan ens volem respondre a nosaltres mateixos… qui som?

Sempre s’ha dit que la poesia serveix per fer parlar l’ànima. En aquest cas, la identitat és la que parla. Quin missatge volies fer arribar als teus lectors?

Als lectors i a mi mateix. Amb la identitat situem el nostre lloc al món. Fer-ne d’això una relació entre el jo i el meu ésser en el món de manera creativa és el que dóna com a resultat la identitat passada pel sedàs de la poesia, la qual ens permet, amb la seva bellesa fer parlar l’ànima, com bé has dit.

Ens has dit que aquest llibre fa 5 anys que et voltava pel cap. Treballes simultàniament amb altres projectes? Ens en podries destapar algun?

Sempre tinc diversos projectes en marxa, i treballo amb gèneres diferents. Que uns avancin a millor o pitjor ritme que els altres depèn de com estigui d’inspirat o motivat per l’estructura i el contingut segons vagin avançant aquests. Tots els gèneres em mereixen el mateix respecte (poesia, novel·la, assaig…); Normalment, quan dono per acabat un llibre o l’he publicat, substitueixo durant un temps un gènere per un altre, encara que no l’abandoni del tot. Així doncs, un cop publicat el poemari de Fins l’últim alè de la teva ombra, els projectes que avancen a millor ritme són en prosa.

Per saber-ne més…

Paraules o expressions que més dius. No sé quines paraules dic més, però m’agrada, per exemple, l’adverbi “com”.

Amb quin personatge literari t’identifiques? Amb el Quixot, intel·ligent i boig alhora.

Escriptor que no suportes. No diré noms perquè m’estimo més parlar en positiu sobre els escriptors que admiro, estimo i suporto.

Paper o digital? Paper

Quants llibres llegeixes al cap de l’any? Dos o tres per setmana depenent de si són poc o molt gruixuts, però realment no els compto perquè sempre tinc la sensació que podria o hauria de llegir-ne molts més.

Lloc preferit per llegir? I impossible? Preferit: al meu dormitori. Impossible: al carrer.

Manies de lector. Llegir lentament i sense saltar-me cap paraula, encara que així trigui una estona a lligar el missatge global del text.

Alguna frase que recordis d’un llibre. La frase final del Procés de Kafka és brutal: <<va ser com si la vergonya l’hagués de sobreviure>>. T’has de sentir realment dolgut per fer una afirmació així!!!

Últim llibre que has llegit. Història intel·lectual del segle XX, de Peter Watson.

Una recomanació. La muntanya màgica de Thomas Mann. És excel·lent.

Versió original o traducció? Si es pot en versió original sempre t’acostes més a l’autèntica creació de l’autor, però si el traductor és bo, també m’agrada.

El llibre pendent. Permet-me no dir-te cap títol però sí afirmar que, encara que no he llegit tots els llibres del món, ni tan sols tots els clàssics, per a mi el llibre pendent és aquell que t’ha agradat tant que el vols rellegir.