Fitxa tècnica

Títol original Mandariind (2013)
Duració 83 minuts
País Estònia
Direcció Zza Urushadze
Repartiment Lembit Ulfsak, Giorgi Nakashidze, Misha Meskhi, Elmo Nüghanen, Raivo Trass
Fitxa filmaffinity

 

Crítica

 

 

Aprofitant que tenim els Oscars a tocar és un bon moment per recordar una de les petites joies que es trobava amagada entre les nominacions de la passada edició. Generalment a les categories principals dels Oscars hi trobem bones pel·lícules, sí, però es tracta de (grans) produccions pensades ja des d’un inici per “agradar” a un públic ampli. No vull dir amb això que la resta facin pel·lícules per “desagradar”, però difícilment trobarem films que busquin incomodar-nos com a espectador, que ens facin qüestionar els personatges i, de retruc, qüestionar-nos nosaltres mateixos o la nostra moralitat. És veritat que des que es va adoptar el nou format de nominacions, superant el límit de 5 films nominats al millor de l’any, ha incrementat a la graella de nominacions el nombre de films independents o menys subordinats a la gran maquinària industrial de Hollywood, films més apartats de l’èxit superficial i ràpid. Tot i això, on els membres de l’acadèmia segueixen sent més agosarats en les seves votacions segueix sent en l’apartat de films de parla no anglesa. I l’any passat en va ser un bon exemple, amb Ida de guanyadora (Polònia), Leviathan (Rússia), Timbuktu (Mauritània), Relatos salvajes (Argentina) i Mandarinas, el film que ens ocupa, com a nominades. Precisament Mandarinas s’ha endut el premi a millor pel·lícula europea en la recent edició dels premis Gaudí.

Mandarinas està ambientada al 1990, en una província de Geòrgia que entra en conflicte bèl·lic. En un poblet de cases aïllades on la majoria dels seus habitants han fugit cap a Estònia (el país d’origen de la comunitat) hi trobem Ivo (Lembit Ulfsak), un senyor gran que es resisteix a deixar una terra que “estima i odia alhora”. Ivo ajuda al seu veï Margus (Elmo Nüganen) a recollir la collita de mandarines de la seva plantació abans que l’avanç de la guerra li ho impedeixi. En una escaramussa entre els dos bàndols davant de casa seu, dos soldats enemics, un mercenari Txetxè i un jove Georgià, queden greument ferits i Ivo els acull a casa seva per tractar-los fins que es recuperin.

En aquest context es desenvolupa una petita història sobre l’impacte de la guerra en l’àmbit domèstic i els odis irracionals que genera entre els individus que hi prenen part. Mandarinas, mitjançant l’adorable figura del vell Ivo, que es revela pacífica però obstinadament contra les estupideses bel·licistes, és un cant a la pau i a la reconciliació. Tot i el petit format escènic (les cases d’Ivo i Margus, els boscos tardorals i les muntanyes de fons), la cinta conté tots els grans dilemes i tots els grans mals associats a un conflicte bèl·lic: l’odi irracional, els conflictes nacionals i religiosos, la caritat, la gratitud, l’honor, la pèrdua, etc. Despullada, doncs, de grans escenaris, d’ostentoses batalles i de grandiloqüència visual, Mandarinas es recolza en l’excel·lent interpretació dels seus protagonistes, el brillant argument i un director que sap on col·locar la càmera en cada moment.

Tots els actors estan esplèndids i desprenen una credibilitat quasi documental, sobretot resulta inevitable no caure rendit a la figura taciturna i decidida del vell Ivo. Un petit drama bèl·lic (petit en la forma, però gran en contingut), dur, cru i esperançador alhora. Contraposant aquest tipus de films amb les grans produccions generalment nominades a les categories principals que comentava al principi, a Mandarines hi trobem una curiosa referència: per deixar la carretera lliure, fan caure per un petit barranc la camioneta accidentada de davant de casa d’Ivo, un dels homes es sorprèn perquè l’automòvil no explota. Només exploten al cinema li responen, i coincideixen després en afirmar que “el cinema és un frau”.

Ramon Muns

Comparteix
AnteriorHistòria d’un canalla. Julia Navarro
SegüentAquest divendres al cinema…
Científic durant el dia, amant del cinema i la lectura a les hores lliures. M’agraden els westerns. La trilogia del Padrí és la referència, Sam Peckinpah el caràcter, Jim Jarmusch i Richard Linklater el present (me’n descuido tants…). El meu llibre preferit és “Seixanta anys d’anar pel món” d’Eugeni Xammar. M’agrada llegir de tot, però entre Proust i Montaigne hi és gairebé tot. Jaume Cabré és l’autor de qui he llegit més llibres.