Val a dir que la primera vegada que vaig agafar aquest llibre editat per laBreu em feia una mandra terrible. Ja fa molt de temps que estic encallat en el subgènere del realisme brut i em costa sortir-ne. Suposo que deu ser una etapa similar a la de portar arracada o deixar-se els cabells llargs. La recomanació venia de mans de l’Aida Montoya que, com ja sabeu, llegeix més que una bibliotecària durant la llei marcial. L’escriptor tenia nom rus i em va cridar l’atenció: Serguei Dovlatov. Pel que se m’havia dit, havia escrit altres imprescindibles com La maleta i La zona, ambdós ja a sobre la meva tauleta de nit.
Anem per passos, quan he dit que em feia mandra és perquè no m’esperava que fos realisme brut. El que acostuma a passar amb els escriptors russos és que són més bons que la resta; evidentment hi haurà qui no estigui d’acord amb mi, però s’ha de reconèixer que aquesta gent són dels pocs que escriuen llibres de mil pàgines per necessitat. En resum, pensava que m’esperava una obra densa, carregada de metàfores i dites i frases rebuscades i mil merdes més que m’haguessin fet pensar més del compte. I no. El que em vaig trobar va ser una mena de Bukowski cortès. És difícil de descriure. L’estil de Dovlatov és molt diferent respecte molts autors del gènere. L’autor descriu situacions de desesperació i mal estar amb un humor i ironia tan subtils que sembla que ell s’hi trobi còmode, però s’atreveix a ser prou descarnat com perquè el lector s’adoni que amb foc no es juga. S’emborratxa durant tota l’obra, però no ho diries mai; es tracta d’un barroer sofisticat.
L’obra per se tracta d’un jove Dovlatov que es veu obligat a emigrar als Estats Units, ja que té molts problemes amb la censura al règim comunista rus. Ell descriu la seva voluntat i ambició de ser escriptor, però de seguida s’adona que al seu país és impossible. I que fora d’allà tot resulta difícil. Cap règim se salva de la seva crítica mordaç, que captiva al lector com pocs autors. Aconsegueix endinsar-te en cada situació que descriu, com si tu fossis qui no pot publicar, com si parlessis amb ell cada vegada que hi ha hagut una picabaralla entre periodistes, com si mengessis amb ell i la seva editora abans d’una reunió. Simplement et parla a través de les pàgines com si ho fes per telèfon. Més natural impossible. I crec que em queda molt per dir, però hi ha coses que val més que veieu per vosaltres mateixos. Us deixo amb aquesta frase del llibre, referent als emigrants russos, que se’m ha quedat gravada al cap i no vol sortir-ne: “Perquè la dissidència no és una professió. Aquesta gent ha lluitat per les llibertats i les ha aconseguides. Per bé que la llibertat no és una professió, tampoc.”
A reveure, camarades.