Amb el canvi d’any apareixen arreu llistes del millor de l’any que acabem de deixar: les millors pel·lícules de l’any, les millors sèries de l’any, els millors discs de l’any, les millors cançons… i per rematar-ho ens trobem al cap de poc amb els nominats als Oscars, que no coincideix del tot amb un any natural però quasi. Però un any dóna per molt. Hi caben moltes pel·lícules en 365 dies.
Per portar una mica la contraria a la gran majoria de llistes i -per què no admetre-ho?- per desfogar-me, comparteixo la llista de les pitjors pel·lícules que he vist aquest 2015. No es tracta de les pitjors pel·lícules del 2015, tampoc tinc cap autoritat artístico-moral per atrevir-me a fer tal classificació, però sí que de totes les pel·lícules que visualitzat durant aquest any, majoritàriament a casa a l’ordinador o a la tele, vull deixar constància de les que m’han decebut, avorrit o directament horroritzat, amb tota la (in)validesa que el meu criteri pugui oferir. No es tracta de films de sèrie B o Z, de països remots o gravacions domèstiques, totes elles són cintes amb actors coneguts i pressupostos considerables. En aquesta primera entrega hi ha les pel·lícules que m’han decebut i les que m’han avorrit. Al següent post vindran les que m’han horroritzat.
Les decepcions
Predestination (2014)
A jutjar per com valoren el film a portals com Filmaffinity o IMDb, aquesta és possiblement l’opinió més controvertida o esbiaixada per part meva, però aquest film d’intriga futurista protagonitzat per Ethan Hawke em va deixar molt fred.
La història d’un agent que ha d’intentar evitar, fent salts en el temps, un atemptat perpetrat per un delinqüent que sempre se li escapa, deixa la sensació de peix que es mossega la cua sense portar enlloc. Es fa repetitiva i els elements de sorpresa del film queden forçats i artificials.
El que podríem anomenar el subgènere de films sobre viatges en el temps ha donat veritables joies al cinema, i s’ha abordat des de la vessant còmica com dramàtica i d’intriga. Recentment sembla que s’ha retrobat l’interès cinematogràfic pels viatges en el temps, però d’aquí a un temps -ja avui mateix, per què enganyar-nos- ens recordarem més de la fresca i intrigant Looper (2012), amb Bruce Willis i Joseph Gordon-Levitt, que de la decebedora Predestination.
Todos los hombres del rei / All the king’s man (2006)
Aquest és un d’aquells films que veus el títol, sembla interessant però no et sona gens. Veus que Sean Penn i 
Jude Law són els protagonistes, llavors tornes a repassar més conscienciosament els racons de la memòria per si aquest cop hi trobes la pel·lícula que t’havia passat inadvertida en primera instància. Mentrestant segueixes llegint el repartiment i en els actors secundaris vas llegint un rere l’altre Kate Winslet, Mark Ruffalo, James Gandolfini, Anthony Hopkins, Patricia Clarkson… comences a estar sorprès i decebut amb tu mateix per no tenir cap coneixement sobre la pel·lícula i, avalat pel repartiment, la mires.
A la mitja hora ja saps per què la pel·lícula era plenament desconeguda per tu i, molt probablement, per la majoria de gent. El film sobre l’ascens d’un polític amb bones intencions a l’estat de Luisiana que es va corrompent gradualment resulta avorrit, fluix, monòton. Té una fotografia molt saturada i monocromàtica i una posada en escena que en molts moments és un “vull i no puc”. El que resulta pitjor del film -i més trist-, més enllà de desaprofitar un repartiment d’escàndol, és que s’intueix una història molt interessant i que podia haver donat molt de si en unes altres mans.
A mi, personalment, em va fer venir a la memòria un film que vaig veure fa molts anys, en un dels VHS d’aquella col·lecció de grans obres del cinema del diari el País o El Mundo, que en castellà es titulava El político (1949). També em va venir a la memòria City Hall (1996) amb Al Pacino fent d’alcalde de Nova York. Doncs bé, buscant per internet, All the king’s men és una adaptació de la novel·la homònima guardonada amb el Pulitzer i que ja va servir de base a la mencionada El político (1949) -en anglès, també All the king’s men-. Aneu a la original del 1949 o, millor encara, aneu directament al llibre, no us deixeu enganyar pel repertori i no perdeu el temps amb la versió del 2006.
L’avorriment
Tomorrowland: el mundo de mañana / Tomorrowland (2015)
Un plom de film. No aconsegueixen que ens sentim interessats per la història del nen del flashback, en cap moment ens fem el personatge nostre. La nena de la pel·lícula fa aparèixer uns interrogants al principi del film, però en cap moment fan venir ganes de saber-ne la resposta. Al principi un aguanta per esperar si amb la presència de George Clooney i de Hugh Laurie la cosa agafa volada, però ni quan comencen a tenir més moments de pantalla aconsegueixen mantenir l’atenció de l’espectador. Si sabés el final de la pel·lícula us el diria per evitar-vos la motivació a començar-la a veure, però no el sé, als 15 minuts ja estava apagant la tele.
Aquests films són els guardonats en les categories de decepció i avorriment. Al pròxim post tres films més en el que podem considerar un empat tècnic en la categoria “d’horror”. Dues d’elles són d’acció, o com dèiem de petits, “de tiros”, i la tercera és de… bé, crec que ni la mateixa pel·lícula no sap del cert què vol ser.
Ramon Muns