Laëtitia o la fi dels homes és un llibre d’aquells que t’interpel·len, que et sacsegen i t’obliguen a mirar de cara una realitat dura i sovint invisibilitzada. En aquesta història, Ivan Jablonka parteix d’un fet real i brutal: l’assassinat de Laëtitia Perrais, una jove de 18 anys a la França de 2011. Però més que una crònica judicial o una novel·la negra, el que escriu és un híbrid entre periodisme d’investigació, assaig i literatura testimonial.
En aquest llibre Jablonka reconstrueix no només el crim i la investigació policial que en va seguir, sinó també el context social, econòmic i familiar que envoltava la jove. La vida de Laëtitia, marcada per la pobresa, la precarietat, la desprotecció institucional i les ferides familiars, es converteix en el centre d’un relat que vol mostrar com aquestes estructures condicionen, i de vegades condemnen, les vides de les dones.
El llibre és un al·legat contra la violència masclista i, alhora, una reflexió sobre la manera com la societat, els mitjans de comunicació i les institucions d’un país, en aquest cas França, reaccionen davant d’aquests crims. L’autor posa en evidència la hipocresia d’un sistema que només s’indigna quan el crim és brutal i mediàtic, però que deixa desateses milers de “Laëtitias” invisibles cada dia.
Un dels grans encerts de l’obra és que Jablonka no redueix Laëtitia a una víctima, sinó que li dona veu i dignitat. Intenta donar-nos-la a conèixer en totes les seves cares i així rescatar la seva història personal, els seus somnis, les seves relacions, la seva existència plena i complexa.
L’únic que li puc retreure a Jablonka és que de vegades es fa repetitiu i sovint dona voltes a la mateixa idea una i altra vegada. Potser li sobren unes quantes pàgines o algun capítol s’hauria pogut hibridar amb algun altre.
En definitiva, Laëtitia o la fi dels homes és una lectura incòmoda, perquè ens mostra de cara les violències i desigualtats que sovint preferim ignorar, però també necessària perquè ens recorda que darrere de cada titular escabrós i morbós hi ha persones reals. No us enganyaré… És una lectura dura no apta per a tothom, perquè us remourà i us omplirà d’indignació.
Agradarà a…
A qui vulgui anar més enllà del “true crime” i busqui, a més, compromís social, denúncia i literatura alhora.
No agradarà a…
Qui busqui una novel·la negra plena de girs trepidants i policies carismàtics: aquí no hi ha “thriller”, hi ha realitat pura i dura. Molt dura.
