La vegetariana és un llibre d’aquells que fan soroll contínuament. Tothom en parla i en parla i en parla des de fa ja uns quants anys i va agafar encara més volada el 2024 després que Han Kang es fes amb el Premi Nobel de literatura. Aquest llibre ha estat la meva porta d’entrada a aquesta autora, i encara no sé si també la meva porta de sortida, ja que encara no tinc gaire clar si m’ha agradat o no, perquè m’ha descol·locat força i he tingut la sensació que no l’he acabat d’entendre. Tot i això, tinc ganes de llegir La classe de grec i, per tant, potser li dono una altra oportunitat.
La novel·la comença quan la Yeong-hye decideix deixar de menjar carn després de tenir una sèrie de somnis violents que la trasbalsen. A partir d’aquí, la seva vida i la dels seus familiars més propers comença a desmuntar-se. El relat es divideix en tres parts narrades per persones diferents: el marit, el cunyat artista i la germana, tres mirades externes que intenten explicar una transformació que personalment no he acabat d’entendre del tot.
La primera part està narrada pel marit de la protagonista i té una atmosfera gairebé de terror psicològic. El que per a Yeong-hye és una decisió íntima es converteix en una amenaça des del punt de vista matrimonial i familiar. Aquesta desviació de la norma portada a l’extrem fa ensorrar la vida com la coneixen. És amb tota seguretat la part que més m’ha agradat per aquesta aura de horror body.
La segona part, centrada en el cunyat, introdueix una dimensió artística i eròtica ambigua i incòmoda amb la qual no he acabat de connectar. Aquí, Han Kang crec que qüestiona la figura de l’artista i els límits entre crear i explotar i mostra com els cossos de les dones s’exploten sota el pretext de fer art (o això m’ha semblat a mi…).
La tercera part, narrada per la germana, aporta una mirada més humana però també molt rígida, marcada per un gran sentit de la responsabilitat i la supervivència dins d’un sistema social molt exigent que l’asfíxia. Constantment fa que ens preguntem si ens hem d’adaptar al món tant sí com no o si és millor fugir dels constructes que ens tallen les ales i ens fan encaixar en un lloc determinat, fins i tot quan no hi cabem.
Haver d’endevinar què vol dir l’autora o quin és el missatge final (si és que n’hi ha) fa que la distància entre el llibre i jo hagi estat molt gran. Es tracta d’una novel·la exigent que m’ha fet sentit tontíssima. Soc jo o és el llibre? Parlant amb altres persones que també l’han llegit, he vist que no soc l’única tonta i que hi ha molta altra gent que no ha acabat de treure’n l’entrellat. Això em fa pensar que, o bé no soc tan tota com em pensava, o bé que aquesta sensació final de no entendre és un dels objectius de l’autora i que, per tant, el llibre ha fet la seva funció. Sigui com sigui, no m’agraden ni una cosa ni l’altra.
Tot i que està ben escrit, em pregunto si cal anar tan enllà, si cal ser tan rebuscada, tan críptica, per narrar allò que vols explicar. Personalment, penso que la literatura pot tractar temes molt profunds i complexos sense necessitat de ser difícil. Però aquest debat l’aparco perquè va molt més enllà d’aquesta ressenya.
Agradrarà a…
A qui gaudeixi d’una lectura simbòlica que dona peu a tantes interpretacions com lectors.
No agradarà a…
A qui, com jo, necessita entendre racionalment el relat.
