“De qui són els nostres dies?” Una pregunta en principi tan òbvia no resulta tan fàcil de contestar quan la posem en boca de Paolo Sorrentino. Durant més de dues hores el director Italià intenta respondre aquesta qüestió a través del pensament de Mariano De Santis, president (fictici) de la República Italiana i interpretat per Toni Servillo (Qui si no?). La Grazia ens mostra un president ens els seus últims dies de mandat. Demòcrata, catòlic i racionalista, De Santis es debat entre tres dilemes morals que el pertorben profundament, mentre la seva filla i assessora jurídica interpretada magistralment per Anna Ferzetti el pressiona perquè prengui una última decisió.
Només el director napolità és capaç de transformar una reflexió sobre l’equidistància i la neutralitat política en un llenç satíric i emocionant que ens retroba amb el Sorrentino més festiu i hilarant. Probablement de les seves pel·lícules més divertides, però sempre mantenint aquest estil que l’ha acompanyat durant tota la seva carrera. La pel·lícula resulta d’una calidesa evocadora. Seductora com Parthenope i canalla com La grande Bellezza quan li convé. Un exercici de lirisme i amor en què el passat es barreja amb el present i on el futur s’intueix a ritmes de rap i música electrònica.
La Grazia és elegància i sobrietat dins del surrealisme contingut de Sorrentino. Una lliçó magistral de com ser sempre Paolo Sorrentino i no morir en l’intent. “De qui són els nostres dies?” Doncs nostres. De qui si no?
