Fitxa tècnica

Títol original La famille Bélier
Duració 105 minuts
País França
Direcció Eric Lartigau
Repartiment Louane Emera, Karin Viard, François Damiens, Luca Gelberg
Fitxa Filmaffinity

 

Crítica

LA FAMILIA BÉLIER

 

Que voleu que us digui, a mi m’ha agradat. Sí, ho reconec, pot semblar un film pesat, sensibler i fins i tot un pèl cursi…tot el que vulgueu, però la veritat és que a mi m’ha agradat i us explicaré per què.

Eric Lartigau ( The big Picture (2010), Prete-moi ta main (2006) ) no pretén res més que explicar una història d’adolescència a través d’una família camperola francesa un xic peculiar. El director utilitza l’àmbit familiar com a embolcall d’una trama original, bonica, còmica i amb un punt de reivindicació cap a un col·lectiu com són les persones sordmudes. Tot això, però, sense caure en el dramatisme lacrimogen que podria suposar un film d’aquestes característiques. Com he dit, una història d’una noia de 16 anys que simplement necessita seguir el seu camí, al mateix temps que ha d’entendre que en molts casos hem de sacrificar aspectes de la nostra vida per poder avançar.

Amb unes grans interpretacions, on hi destaquen els papers de Louane Emera i la gran Karin Viard, que el 2013 ja ens deixava una fantàstica interpretació al film dels germans Larrieu ( L’amour est un crime parfait ). Louane Emera en el paper protagonista ens obsequia amb un treball delicat però a la vegada desenfadat i espontani que rubrica amb una preciosa veu que ens acompanya al llarg de tot el llargmetratge.

No seria de justícia valorar el film sense parlar de la banda sonora. Un petit homenatge a un dels artistes més reconeguts de França com és el cantant i actor Michel Sardou. Durant 100 minuts, Lartigau ens mostra petits tastets del que van ser els grans temes de Sardou a través de la veu de Paula (Louane Emera). Cançons que també ens ajuden (si prenem nota de la lletra) a entendre com se sent realment la protagonista en cada moment.

El director ha sabut desmarcar-se del dramatisme més pur i la Familia Bélier ens deixa una combinació de lluita, superació, riures i, perquè no, alguna llagrimeta. Una història molt ben lligada, amb un final que no us deixarà indiferent. Una narració que flueix amb harmonia  mentre l’espectador observa des de la seva butaca com la Paula es fa gran i decideix “volar”……. Je m’enfuis pas je vole comprenez bien je vole… I és que què voleu que us digui, a mi m’ha agradat.

https://www.youtube.com/watch?v=lGaIvHfHFwQ

Marc Orra

Comparteix
Anterior“La Strada”, Federico Fellini
SegüentCineClubVic
Elèctric de professió però cinèfil de vocació. Soc un amant de la història i ocupo les hores perdudes entre pel·lícules i lectures. Aficionat radiofònic m'agrada perdrem pel món de les ones, però si realment em voleu trobar, dins d'un cinema m'haureu de buscar.