La plaça sempre s’ha considerat com l’espai central d’un poble, d’un barri, d’una ciutat. Un lloc que no només serveix per passejar, sinó que és un punt d’intercanvi tant de mercaderia (d’aquí en neixen els mercats) com d’idees (l’àgora és el bressol de la filosofia). Últimament, però, les places han passat a ser un decorat, un lloc per fer-se selfies, emborratxar-se, cridar… en definitiva, per fer tot allò que un turista segurament no faria a casa seva.
La primera novel·la de l’Alba Gómez Gabriel encara aquestes dues maneres de percebre aquest espai (per una banda la dels turistes; per l’altra, la dels veïns que viuen a la finca groga) i les conseqüències de tot plegat.
Jo soc l’última Plaça és la història coral dels veïns que viuen a la Finca groga de la Plaça del Sol del barri de Gràcia, a Barcelona. La Bel, qui pren la paraula en primera persona, és una veïna que va ser desnonada de l’edifici i va decidir ocupar l’hotel que hi ha just al davant. Des d’allà farà de voyeur amb uns prismàtics i anirem coneixent la vida de tots els inquilins que viuen a l’edifici: la Fina, la propietària; en Ramon, un professor univeristari que és viudo i viu amb un gat de nom Fabra; l’Andreu, la Val i els seus fills bessons; l’Abril, una noia jove, moderna i aparentment amb una llibertat absoluta; i un personatge que acaba d’arribar, en Nou, que s’instal·la d’ocupa al traster.
A través de cadascuna d’aquestes històries se’ns obriran un conjunt de temes espinosos i incòmodes, però molt actuals: el classisme, la gentrificació, l’individualisme… paraules molt grosses que es desgranen a través de vides aparentment invisibles amb un estil senzill, fresc, que dona veu a moltes perspectives diferents perquè el lector pugui percebre com de divers és el mosaic d’aquests espais que estem deixant que desapareguin en nom dels diners.
