Jack Reacher o un guió per oblidar

1120

Fa cosa d’un any, remenant per Netflix, vaig veure una pel·lícula de Tom Cruise que no recordava haver vist anunciada per enlloc: Jack Reacher. Em va sorprendre molt gratament, una bona pel·lícula d’acció, molta acció, amb un paper molt fosc per en Cruise. Tot molt desfasat i amb bastant humor negre. És clar que, el director i guionista era ni més ni menys que Christopher McQuarrie, el guionista entre d’altres de The usual suspects.

Amb aquests antecedents vaig anar a veure Jack Reacher 2: nunca vuelvas atrás. Bé, d’entrada cal dir que el títol està bastant encertat: no torneu enrere, no penseu en Jack Reacher 1, ni en el plantejament, ni en el guió, ni en els personatges, ni tan sols en Jack Reacher. Si a la primera, Reacher era una mena de detectiu privat sense escrúpols, amb un passat obscur i perillosament relacionat amb els baixos fons, en aquesta és un exmilitar de prestigi dins l’exèrcit americà (una llegenda, li diuen en un moment donat), amb valors i principis molt patriòtics. L’única semblança és la cara de pal de Tom Cruise, paralitzada pel bótox. La seva expressivitat es limita a estrènyer les mandíbules, mig tancar els ulls, o dir que sí o que no amb el cap, amb la mirada perduda a l’infinit. De fet, jo diria que algú li ha gastat una broma al guió (no crec que sigui ell mateix) quan, en una escena de la pel·lícula, la nena coprotagonista li diu: “estàs muy enfadado, se te nota en la cara”. Com diria un amic meu: cuanto cabrón!

jack-reacher-2-tom-cruise-cobie-smulders1

L’argument és el típic i tòpic: militar honesta fins la medul·la que investiga militars corruptes al servei d’una empresa de seguretat americana que trafica amb armes, que és acusada perquè s’acosta massa a la veritat, i rep l’ajuda de Jack Reacher (que no sembla tenir res més a fer que voltar pels Estats Units fent auto-stop) i també li encolomen un parell de morts. Entremig, una presumpta filla adolescent de Reacher que s’uneix a la fugida i a la investigació. Els dolents molt dolents empaiten al trio, que mentrestant investiga el tràfic d’armes.

La pel·lícula en general no funciona. Li falta ritme, li falta l’humor negre que tant bé funciona en aquest gènere. El guió és massa trampós i gens creïble; a tall d’exemple, em quedo amb l’escena en la qual Reacher està buscant un testimoni a qui no coneix ni sap on viu, a Nova Orleans, i sense solució de continuïtat passa de l’habitació de l’hotel a la porta d’una església, on parla amb la dona del testimoni (a qui tampoc coneixia prèviament) per dir-li que l’està buscant, i li demana una foto d’ell perquè no sap quina cara té… I així tota la pel·lícula!

Tom Cruise is Reacher in JACK REACHER, from Paramount Pictures and Skydance Productions. OS-06479
Tom Cruise is Reacher in JACK REACHER, from Paramount Pictures and Skydance Productions.
OS-06479

Els diàlegs són ridículs, els personatges són inconsistents, i per no tenir no té ni un actor secundari de prestigi que faci pujar el nivell. S’han lluït amb el càsting, vaja. No hi ha química entre la protagonista Cobie Smulders i Tom Cruise, i la presumpta filla de Reacher, Danika Yarosh, es fa odiar des de la seva primera escena. La direcció és d’Edward Zwick, director entre d’altres de Tiempos de gloria y Leyendas de pasión, però em sembla que de passió n’ha posat ben poca en aquesta pel·lícula, i que els seus temps de glòria encara estan per arribar… Per més que m’hi esforço, sóc incapaç de recordar alguna cosa que em cridés l’atenció en positiu.

Diria que és una pel·lícula per oblidar, però ara dubto si ho aconseguiré algun dia. Si us va agradar Jack Reacher 1, fugiu de Jack Reacher 2!

Comparteix
AnteriorOdia a dia. Saludar com cal
SegüentAquest divendres al cinema…
Eduard Olivan
Si pogués viuria del cine, de la música, de llegir i d’escriure. M’agrada tot el cine, no tinc manies: se’m posa igual de bé un bon western que un bon musical o un bon drama. Tinc les meves rareses: prefereixo Casino i Goodfellas a la trilogia del Padrino, i no entenc què li veu tothom a Audrey Hepburn. Les pel·lícules que he vist més vegades i no em cansaré de veure són: The quiet man, All that jazz, Glengarry Glen Ross i A few good men.