Soc conscient que les cartelleres a l’estiu acostumen a ser feixugues, però tinc la sensació que durant els últims temps la cosa ha empitjorat més. En els últims anys, entrar en una sala de cinema comercial del nostre país —on la majoria de pel·lícules estrenades provenen de Hollywood— pot generar la sensació estranya de viure atrapats en un bucle temporal. Una vegada i una altra, els espectadors ens trobem amb títols que ens resulten massa familiars: seqüeles d’històries que ja coneixem, reboots que pretenen donar nova vida a pel·lícules del passat, i spin-offs que estiren fins a l’infinit els universos creats dècades enrere. És com si la indústria nord-americana hagués arribat a la conclusió que arriscar amb una idea original és un luxe que ja no es pot permetre. El resultat és un cinema cada cop més previsible, que prefereix repetir fórmules contrastades abans que sorprendre amb novetats.
Franquícies com Mission: Impossible en són la prova més evident. Després de gairebé trenta anys, Tom Cruise continua saltant d’avions i escalant gratacels per salvar el món en aventures que, tot i incorporar més acció i espectacularitat, mantenen sempre l’essència del primer lliurament. El mateix passa amb Jurassic Park, que ha ressuscitat sota el nom de Jurassic World. Els dinosaures, que a principis dels noranta van deixar-nos bocabadats amb efectes especials revolucionaris, avui tornen com un recurs comercial que juga amb la nostàlgia més que no pas amb la capacitat de sorprendre. Aquesta última pel·lícula, fins i tot perpetuava el principi de la barrufeta, un fenomen que, il·lusa de mi, creia ja superat. Aquestes pel·lícules funcionen perquè el públic hi entra sabent què trobarà: acció, explosions, persecucions i referències que desperten records.
Els estudis tenen un motiu clar per repetir aquesta estratègia: la seguretat financera. Invertir centenars de milions en un projecte nou, amb personatges desconeguts i sense base de fans, és molt arriscat en un mercat globalitzat i saturat de continguts. En canvi, tornar a apostar per un nom conegut és gairebé una garantia de retorn econòmic. No és casualitat que moltes d’aquestes produccions ja es concebin com a universos expandits, en què una pel·lícula dona peu a la següent, i aquesta al seu torn a sèries derivades i tota mena de productes paral·lels. Per no parlar del merchandising que tot això produeix i ven.
Star Wars, Harry Potter, Top Gun, tot l’univers Disney amb aquesta mena de revisionisme en acció real… El problema de fons és que la indústria ha convertit la creativitat en un element secundari. L’objectiu principal no és explicar històries noves, sinó maximitzar beneficis. És per això que molts guionistes i directors amb idees fresques han de recórrer a estudis independents o a plataformes alternatives per poder tirar endavant els seus projectes. El risc, a llarg termini, és que l’espectador acabi associant el cinema comercial amb una experiència rutinària, previsible, gairebé automàtica, i busqui l’originalitat en altres espais com les sèries o el cinema d’autor. El problema és que les sales de cinema del nostre país potser els costa més apostar per aquesta frescor amb la por de no poder omplir.
Ara bé, la gran pregunta és si aquest model és sostenible. És cert que la nostàlgia ven, però també és cert que té límits. Les seqüeles poden funcionar un temps, però si les històries no evolucionen, el públic pot acabar cansant-se. I, de fet, ja comencen a aparèixer senyals d’esgotament: diverses seqüeles recents no han complert les expectatives a taquilla, i alguns crítics apunten que potser la fórmula comença a mostrar signes de desgast.
Per descomptat, encara hi ha espai per a la creativitat i de tant en tant apareixen obres capaces de sorprendre. El cas d’Everything Everywhere All at Once és significatiu: una pel·lícula arriscada, amb un pressupost modest, que va aconseguir triomfar a tot el món i endur-se els principals Oscars. Aquest tipus d’èxits demostra que el públic encara té ganes d’històries originals, però alhora també posa en evidència que excepcionals són en comparació amb el volum de seqüeles i franquícies que monopolitzen els recursos i la promoció.
També em pregunto si el cinema té en compte la indústria literària. A vegades es pot veure alguna adaptació, però cada vegada trobo que són més escasses, en canvi, les xifres ens demostren que cada vegada es publica més. Llavors, per què no es recolzen en les històries publicades? Un exemple (que us pot agradar més o menys) és que el romantasy està triomfant tant en la literatura universal i encara no s’ha estrenat cap pel·lícula o molt poques d’aquest gènere.
El cinema, al cap i a la fi, hauria de ser un espai per explorar noves idees i per convidar a la sorpresa. Si Hollywood s’entesta a repetir-se indefinidament, corre el risc de convertir la màgia del setè art en un simple producte industrial, calculat al mil·límetre però buit d’ànima. La imaginació, que ha estat sempre el cor del cinema, no hauria de quedar subordinada només a la lògica dels números. Perquè sense històries noves, sense personatges que encara no coneixem i mons que no hem visitat mai, què ens quedarà? Potser només la sensació que el cinema ja no ens porta endavant, sinó que ens manté atrapats en bucle infinit de nostàlgia.
