Christopher Buehlman (Tampa, Florida, 1969) és escriptor i antic intèrpret de festivals renaixentistes, experiència que ha influït notablement en el realisme històric i el to oral de moltes de les seves obres. Ha estat reconegut amb diversos premis dins la literatura de terror i fantasia, incloent-hi el Bram Stoker Award per la seva novel·la The Lesser Dead (Ace Books 2014), que el va consolidar com una veu destacada en el terror històric contemporani.
Abans d’endinsar-se en la seva història, Entre dos fuegos (Oz Editorial 2026) situa el lector en un dels períodes més devastadors de la història europea: la pesta negra del segle XIV. Aquesta plaga, que va arrasar bona part del continent, no és només el teló de fons de la novel·la, sinó que esdevé un dels seus personatges principals. La mort massiva, la descomposició social i la ruptura de qualsevol ordre moral converteixen el món en un espai hostil i extremadament deshumanitzat, gairebé irrecognoscible. Tots ells, doncs, ingredients ideals per una “road movie” ben demoníaca.
La pesta no només mata; transforma. Els pobles apareixen buits o plens de cadàvers, els camps queden abandonats i la fam s’estén amb la mateixa virulència que la malaltia. La manca d’aliments porta al saqueig, i el saqueig a una espiral de violència que sembla no tenir límits. En aquest context, la supervivència deixa de ser una qüestió de dignitat i esdevé un instint primari. La deshumanització és palpable: els vincles socials es trenquen, la confiança desapareix i fins i tot la religió, que hauria de ser refugi, es converteix en font de por i culpa. Buehlman retrata aquesta realitat amb una cruesa impactant. La pesta és omnipresent, invisible però ineludible, i la seva ombra condiciona cada decisió dels personatges. No és només una malaltia física, sinó també una metàfora de la corrupció espiritual d’un món que sembla haver estat abandonat per Déu.
Aquesta manera d’utilitzar un entorn hostil com a reflex de la decadència humana és una constant en l’obra de l’autor. En aquest sentit, Entre dos fuegos es pot posar en paral·lel amb Those Across The River (Ace Books 2011), on una altra forma de mal —en aquell cas més localitzat però igualment corrosiu— impregna una comunitat sencera. Tot i que en aquella novel·la el focus és més íntim i centrat en un poble concret, el mecanisme és similar: una amenaça externa acaba revelant les fissures morals i socials dels humans. En canvi, aquí, aquesta idea s’expandeix fins a una escala gairebé apocalíptica. També trobem punts de contacte amb una altra obra de l’autor, The Lesser Dead, en la manera com Buehlman construeix narradors o protagonistes moralment ambigus. Igual que Thomas, els personatges d’aquesta altra obra es mouen en zones grises, lluny de qualsevol heroisme tradicional. L’autor sembla especialment interessat en figures trencades, que han de negociar constantment amb la seva pròpia consciència en entorns dominats per la violència i la supervivència.
Dit això, és en aquest escenari devastat que apareix Thomas, un cavaller caigut en desgràcia que ha renunciat als seus ideals. Convertit en un proscrit, viu en un món que ja no reconeix i que tampoc sembla tenir lloc per a ell. La seva trobada amb Delphine, una nena que afirma rebre missatges divins, inicia un viatge que transcendeix la mera supervivència. Junts travessen una França destruïda, on la pesta ha obert la porta a horrors encara més grans. La relació entre Thomas i Delphine es construeix en contrast amb el món que els envolta. Davant la brutalitat i la desesperança generalitzada, la seva connexió introdueix una tensió entre fe i cinisme, innocència i culpa. Thomas, marcat pels seus errors i per una fe trencada, es veu obligat a confrontar no només els perills externs, sinó també els seus propis dimonis interns. Delphine, en canvi, representa una possible llum enmig de la foscor, tot i que la seva naturalesa no és del tot clara.
El component sobrenatural de la novel·la reforça encara més el paper de la pesta com a força narrativa central. En un món on la mort és quotidiana, la presència de dimonis i altres entitats grotesques sembla gairebé natural. Aquesta fusió entre horror físic i metafísic també es pot observar a The Blacktonge Thief (Tor Books 2021), també aclamada per la crítica entesa i pels fans de l’autor, tot i que en aquella obra el to és més aventurer i menys opressiu. En ambdós casos, però, Buehlman demostra una gran habilitat per crear mons en què el perill traspua de manera constant i imprevisible.
La història es desenvolupa com un viatge per carretera (o “road movie”, com diuen els de parla anglesa) ple d’episodis que reflecteixen diferents aspectes d’aquest món en caiguda lliure o que s’esmicola a marxes forçades. Aquesta estructura fragmentada en escenes, sovint autònomes, pot fer recordar certes tradicions de la literatura medieval i, alhora, connecta amb l’estil d’altres obres de l’autor, en què el relat es construeix a partir de trobades i situacions que posen constantment a prova els personatges. Un dels aspectes més destacables és com l’autor utilitza aquest context per explorar temes tan profunds com la fe, la redempció i el sentit del sofriment. En un món dominat per la mort i la desesperació, la pregunta sobre la presència o absència de Déu esdevé central, gairebé una autèntica pedra filosofal. Aquesta preocupació espiritual, encara que amb matisos diferents, també apareix en altres textos de Buehlman, sovint a través de personatges que busquen algun tipus de significat enmig de realitats extremadament hostils. Tanmateix, si en altres obres es combina el terror amb elements d’humor o ironia, a Entre dos fuegos Buehlman opta per un to molt més sever i constantment opressiu. Això la converteix, possiblement, en la seva novel·la més dura i ambiciosa, tant pel tipus de temàtica que pretén abastar com per la seva diríem “intensitat emocional”.
Provant de fer una comparació més amplia (i salvant molt les distàncies és clar), l’obra pot llegir-se en diàleg amb autors com Cormac McCarthy i George R. R. Martin, especialment pel que fa a la representació d’un món devastat i moralment erosionat. Com en la narrativa de McCarthy, els paisatges desolats esdevenen espais de prova espiritual i moral, mentre que la violència crua i la constant incertesa recorden l’univers narratiu de Martin, en què la fantasia s’allunya de l’heroisme tradicional per mostrar un món brutal i imprevisible. Tanmateix, malgrat aquests punts de contacte, Entre dos fuegos es distancia clarament del corrent grimdark contemporani, popularitzat per autors com Joe Abercrombie. Si bé comparteix amb aquest gènere una atmosfera fosca i una representació sense concessions de la violència, la novel·la manté una dimensió espiritual i una recerca sincera de redempció que sovint manca en el grimdark més pur, en què el cinisme tendeix a dominar el relat.
Així doncs, en conclusió, Entre dos fuegos destaca per la seva capacitat de convertir un context històric real en una força narrativa viva i opressiva. La pesta negra no és només el punt de partida, sinó el motor que impulsa tota la història, modelant personatges, decisions i conflictes. Alhora, la novel·la s’inscriu plenament dins l’univers literari de Christopher Buehlman, ja que comparteix amb altres obres l’interès per la foscor humana, la moralitat ambigua i la presència constant del mal. El resultat és, doncs, una obra molt autèntica, per intensa i inquietant, que ofereix una visió descarnada d’un món al límit, però que, a diferència de moltes narratives contemporànies marcades pel pessimisme radical, conserva la possibilitat —fràgil però persistent— d’una llum transcendent enmig de la devastació humana més completa.
