Birdman ha estat la triomfadora de la 87a edició dels Oscars amb 4 estatuetes. El film d’Alexandro González Iñarritu s’ha endut millor direcció, millor guió original, millor fotografia i, sí, millor film de l’any. L’altra triomfadora de la nit ha estat Grand Hotel Budapest, l’imaginari i colorista director Wes Anderson ha vist com premiaven el seu film també en 4 ocasions per millor direcció artística, millor banda sonora, millor vestuari i millor maquillatge i perruqueria. En les categories individuals, Julian Moore ha confirmat el seu merescudíssim Oscar a millor actriu principal per Still Alice, Moore ja acumulava 5 nominacions a millor actriu. L’Oscar a millor actor principal finalment ha caigut a mans d’Eddie Redmayne pel seu meravellós paper de Stephen Hawking a The theory of everything. Els Oscars a millor actor i actriu secundaris han estat per J.K. Simmons i el seu paper de dèspota instructor de música a Whiplash, i per Patricia Arquette en el seu paper de mare soferta que lluita per tirar endavant els seus fills i que acaba veient com marxen del niu per anar a la universitat, l’únic Oscar per a la pel·lícula Boyhood. Mencionar també que Ida s’ha proclamat el primer film polonès a guanyar l’Oscar a millor pel·lícula de parla no anglesa. I l’Oscar a millor cançó, que ha anat a parar a la merescuda Glory, ha servit per apaivagar la polèmica vers l’oblit del film Selma. L’epopeia espacial de Chritopher Nolan, Interestellar, s’ha endut l’Oscar a millors efectes visuals. Big Hero 6 i Citizen four s’han endut millor film d’animació i millor documental respectivament.

En l’apartat de discursos, el més emotiu, complert i reivindicatiu ha estat el de Graham Moore en recollir l’Oscar a millor guió adaptat per Imitation Game (un dels Oscars menys merescuts de la nit però que, almenys, ha estat compensat per un elegant i brillant discurs). Seguit pel de Patricia Arquette reivindicant la igualtat salarial de dones i homes i el d’Iñarritu amb un sentit missatge al seu país natal, Mèxic.

La gala ha donat de sí tot el bo i tot el dolent que se’n podia esperar abans de començar: s’ha fet llarga, com de costum; hi ha hagut números musicals; John Travolta, que cada any surt amb més cabell i menys arrugues, s’ha mostrat excessivament carinyós amb la companya presentadora; Lady Gaga ha homenatjat the Sound of music (Sonrisas y lágrimas) en el seu 50è aniversari… I per tancar les anècdotes, a la catifa vermella hi ha predominat sobretot el blanc i una Scarlett Johansson vestida de verd que ha estrenat un atrevit pentinat.Oscars

I pel record, més enllà del presentador de la gala, Patrick Harris, en calçotets emulant Michael Keaton a Birdman, o l’abans esmentat discurs de Moore, queda la marginació i l’oblit de Boyhood entre els premiats.

Com és natural, i com en el fons ens agrada als espectadors, cada any hi acostuma a haver una pel·lícula derrotada a la gala dels Oscars (i si no hi és, sempre trobem algun actor o actriu per assenyalar com a perdedor). Enguany ha estat Boyhood, el film de Richard Linklater. No entrarem aquí a queixar-nos, per molt que en discrepem (i personalment en discrepo en majúscules), que Boyhood no s’hagi endut cap Oscar ni a guió original, ni a director, ni a pel·lícula. Boyhood és un film independent, de baix pressupost i rodat al marge tant dels grans estudis com dels convencionalismes de Hollywood. Pel sol fet que un film com aquest fos el favorit, i que també hi hagués un altre film de pressupost modest i factoria artesanal com Grand Hotel Budapest (guanyador en 4 apartats!), ja és prou motiu per estar satisfets.

Deixant de banda el seu pressupost (irrisori en comparació a les produccions dels grans estudis de Hollywood), ni Boyhood ni Grand Hotel Budapest s’han estrenat quan s’estrenen la majoria de films que es produeixen pensant més en la carrera cap els Oscar que en el cinema. Això ja és tota una declaració de principis. Dubto molt que Linklater pensés en si estaria present o no com a nominat a la gala dels Oscars quan fa 12 anys va començar a perfilar el seu projecte, però m’arrisco a afirmar que sí que tenia en ment la possibilitat de poder crear una peça artística a l’alçada de les grans fites cinematogràfiques. I ho ha aconseguit. I ha recollit molts premis, no patiu; quan aneu al videoclub o a veure l’Agustí del Mallot de la Margot per si té el DVD, veureu que a la caràtula no li faltaran logos de festivals i associacions de crítics que l’han premiada.

Birdman és una gran pel·lícula amb grans actors, un prodigi visual de molt mèrit, però més logístic i tècnic que conceptual (en el cinema rodar plans-seqüència el més llarg possible s’ha intentat des d’abans que Orson Welles en mostrés les possibilitats més complexes, i que el geni Hitchcock rodés La soga com si tota ella fos una sola presa però amb la limitació d’haver de parar i canviar de bobina). Qui sap, potser passarà com el 1994 o el 1998? Que passats 21 anys Pulp Fiction és un referent indiscutible, una fita, i simbolitza un trencament, i Forrest Gump és… bé, una molt bona pel·lícula, sí. O que passats 17 anys tots ens recordem del tremolor de mans de Tom Hanks i tenim la sensació d’estar desembarcant a Normandia a Salvar al soldado Ryan i sí, ens quedarem a mirar Shakespeare in love a la tele mentre fem la migdiada del diumenge. Potser d’aquí 12 anys (els mateixos anys que Linklater s’ha arriscat a coordinar coherentment un guió i mantenir el compromís d’un grapat d’actors i tècnics mentre filmava la transició al món adult d’un noi de 6 anys) podrem revisitar aquest article i valorar-ho tot de nou.

 

Ramon Muns

Comparteix
Anterior3, 2, 1… ACCIÓ!
SegüentEstrenes de la setmana (27/02/2015)
Ramon Muns
Científic durant el dia, amant del cinema i la lectura a les hores lliures. M’agraden els westerns. La trilogia del Padrí és la referència, Sam Peckinpah el caràcter, Jim Jarmusch i Richard Linklater el present (me’n descuido tants…). El meu llibre preferit és “Seixanta anys d’anar pel món” d’Eugeni Xammar. M’agrada llegir de tot, però entre Proust i Montaigne hi és gairebé tot. Jaume Cabré és l’autor de qui he llegit més llibres.