Tot i haver llegit poqueta cosa d’Amélie Nothomb, és una autora que sempre m’ha satisfet. Els seus llibres són curts, concisos i sempre et deixen uns dies pensant. En aquesta ocasió, però, la lectura d’Els aeròstats m’ha deixat una mica freda. No sempre es pot estar al nivell més alt, oi? Malgrat tot, he gaudit força d’aquest llibret de menys de 150 pàgines i que es llegeix d’una revolada.
Aquesta història ens presenta l’Ange, una estudiant de filologia anglesa que comença a fer classes particulars de literatura a un jove d’una família dinerada. El noi viu com un presoner dins la seva pròpia casa, però a mesura que l’Ange li obre les portes de la literatura, també se li obre una porta a un altre món i a pensar que una altra realitat és possible.
Durant dies m’he preguntat per què es titula així. Sí bé és cert que al noi li agraden els aeròstats, crec que Nothomb va més enllà. Un aeròstat és un globus que s’eleva en funció del pes que deixem anar. En la novel·la podria ser el pes de la família, de la soledat, de les expectatives que els altres posen en nosaltres, en les nostres pròpies… I el protagonista només aconsegueix enlairar-se i agafar perspectiva quan comença a llegir.
A més d’explicar-nos una història d’incomunicació, de sobreprotecció, manca d’amor i alliberament individual, en aquest llibre l’autora escriu una carta d’amor als llibres i els reivindica com elements d’evasió, de redempció, de descobriment i, per què no, de fugida.
Tot i seguir la prosa minimalista i esmolada a què Nothomb ens té acostumats, Els aeròstats no és, ni de bon tros, la millor de les seves novel·les. Malgrat tot, és un llibre que interpel·la tots aquells que en algun moment hem sentit que en els moments més durs la lectura ens ha salvat.
Agradarà a…
A qui creu que els llibres poden salvar vides i que la literatura és una forma de resistència.
No agradarà a…
A qui grans dosis d’acció. Aquí tot passa a poc a poc, com un globus que s’infla i s’enfila… i de sobte: PAM! Peta.
