El mar terra endins, de Nariné Abgarian, va ser el llibre que vam comentar a l’últim club de lectura de la biblioteca l’Esquelller.
Hi ha llibres que divideixen clarament les opinions: qui no ha pogut ni acabar el llibre i qui l’ha gaudit abastament. Doncs això és el que ha passat amb aquesta segona novel·la de Nariné Abgarian.
El mar terra endins explica les vides de les amants d’en Simon. De fet, la història comença amb la vetlla d’en Simon, que acaba de morir i l’acompanyen Melània (la seva dona) i les nores. Unes de les persones que assisteixen a l’últim adéu de l’home són la Sílvia Viudeta, l’Elisa, la Sofia Sev-Muixegants i la Sussana. D’entre totes les amants que havia tingut en Simon, elles són les que tenen un lligam més fort amb el mort i per això s’hi posa el focus: una arriba ben perfumada; l’altra, ben vestida; l’altra, amb unes perles vanitoses que li tapen el coll… i Melània, la dona lícita, se les mira de cua d’ull i amb recel, esclar.
Després d’aquesta breu introducció, com si fossin contes independents, se’ns desgrana la vida de cadascuna d’elles. I el que semblava un plantejament superficial, de xafarderia de poble per treure tots els draps bruts d’en Simon i les seves amants, es converteix en uns relats d’una duresa inesperada: un xoc per descobrir la realitat de les dones de l’Armènia soviètica, dones que s’han trobat el camí de la vida marcat i no han tingut gaire més remei que seguir-lo.
La primera novel·la de Naribé Abgarian traduïda magistralment per Marta Nin al català (que, per cert, també ha traduït aquesta segona novel·la), I del cel van caure tres pomes, ja ens ensenyava un estil delicat, amb unes descripcions minucioses que ens traslladaven a una armènia nostàlgica, que ens feia olorar el paisatge i despertava el gust de tots els plats que es preparen al llarg de les històries, amb personatges delicats que reconstrueixen un poble cada vegada que es destrueix, sigui per guerres, genocidis o fenòmens naturals extrems.
El mar terra endins ens mostra el mateix estil, tot i que s’allunya una mica del realisme màgic que apareix a la primera novel·la. A part de l’estil, també manté l’obsessió per explicar-nos l’origen de gairebé tots els personatges que apareixen a la novel·la: qui són, d’on ve el seu nom i el seu cognom, qui és la seva família i què els va passar… Una manera de crear un mosaic completíssim del país que, malgrat quedar tan allunyat del mar, encara li sembla notar-ne la salabror.
