El 2017 va sorprendre a tothom al Festival de Sitges amb la seva òpera prima Revenge i es va endur, no només el premi a millor direcció novell sinó també el de millor direcció. I després de guanyar el premi a millor guió al Cannes d’enguany, la realitzadora francesa Coralie Fargeat torna a Sitges amb totes les mirades posades en la seva nova pel·lícula, La Sustancia, que ha ocupat grans titulars per tenir Demi Moore com a protagonista.
Moore encarna, en una mena de metarreferència a ella mateixa, una bella i sexi diva del cinema vinguda a menys (esplèndida l’escena inicial amb l’estrella de la fama del seu personatge al llarg del pas del temps), avui dia relegada a un programa televisiu de fitness. Encara conserva el seu meravellós apartament i cert estatus de famosa, però veu perillar el seu futur proper davant de la cerca de “nova carn, fresca i sexi” per part dels executius de l’audiovisual (encarnats per un desfassadíssim i brutal Denis Quaid a qui no s’està donant el ressò que mereix en el paper d’un bavós executiu que només pensa en noietes joves i esveltes, i que casualment es diu Harvey), decidirà provar “la substància”, un revolucionari producte basat en la divisió cel·lular i que amb l’eslògan “Tu, però millor en tots els sentits”, promet crear un alter ego teu més jove, més guapo, més simpàtic…. més perfecte i més tot que tu mateix. Això sí, amb una contraindicació ben clara: no poden estar els dos egos desperts alhora, i cada 7 dies exactament s’han de substituir.
Que no us espantin les quasi 2 hores i mitja que dura la pel·lícula, perquè estan espremudes al màxim. La gràcia total del film no és que sigui un “canvi de cos”, sinó la creació total d’un nou ésser, amb la seva mentalitat, la seva personalitat, els seus desitjos i les seves prioritats. I quan la bellesa i el carisma perfectes de l’alter ego acabin generant en una nova diva de l’espectacle, sorgiran tots els problemes que us pugueu imaginar (i els que no podeu, també). Perquè Coralie Fargeat coneix molt bé el terreny que trepitja, i gràcies a les excel·lents interpretacions d’una Demi Moore a la qual voldries acabar abraçant una mica, i del seu alter ego encarnat per una diabòlicament encantadora Margaret Qualley, l’espectador viurà un autèntic túnel del terror sobre com la indústria audiovisual empeny les dones a fer-se coses terribles a si mateixes per tal de seguir sent contractades. Potser no és un missatge totalment nou i innovador, però sí ho és la forma com Fargeat usa i modela referències contínues i clares a David Cronenberg, David Lynch, Stanley Kubrick (aquells passadissos…) i fins i tot a Hitchcock i la seva Vertigo, per dissenyar un descens als inferns per partida doble que culmina en un tercer acte que molts trobaran exagerat i fora de to, però que no deixa de ser un divertimento que emulsiona el mateix concepte de la indústria de l’espectacle. I permeteu-me recordar que tot això ho fa una dona (ho remarco pel tema de la hipersexualització com a producte) en la seva segona pel·lícula.
El so també és una part primordial del film, totalment lisèrgic quan els malaltissos primers plans protagonitzen la pel·lícula. De fet, els qui hagueu mirat La Sustancia entendreu per què, a nivell personal, he avorrit les gambes per una bona temporada… I quan el body horror entra en escena, el so esdevé coprotagonista absolut junt amb uns efectes visuals quasi totalment protèsics i amb poquíssima infografia, la qual cosa ofereix una autenticitat digna d’aplaudir en una època en què s’abusa del CGI que, sens dubte, hauria espatllat el resultat d’una pel·lícula en què tot és tràgicament palpable.
Àngel Sala va dir a la roda de premsa posterior al film a la que va assistir la mateixa Coralie Fargeat, que era una sort pel festival tenir una revolució cinematogràfica com ella de nou al festival (ja hi va assistir per Revenge), i tenir en cartell una de les més esperades pel·lícules de gènere i, a més, dirigida per una dona. Això és senyal que els temps estan canviant cap a bé, com ja va succeir fa tres anys amb la també francesa Julia Ducournau i la seva Titane, flamant Palma d’Or de Cannes 2021. I és important remarcar la visió femenina (i divertida i grotescament feminista) que posseeix un film com La Sustancia, que basa un dels seus pilars en la potència de les imatges que transmet, i que inclouen un nu integral de Demi Moore que sentim ple de complexos i d’inseguretats sense ni un sol bocí d’erotisme ni “babositat”, com la que sí que supuren tots (i quan dic tots, és tots) els personatges masculins de la pel·lícula, el paper dels quals és el més proper al d’home objecte (si és que aquest concepte existeix). Ja succeïa a Revenge, on vèiem una noia sexi segura del seu cos i que no dubta a aprofitar-se’n per divertir-se amb homes, personatge que amb tota probabilitat resultaria caricaturesc sota un prisma masculí —sobretot amb el detonant del film, l’instint primari masculí que se’n va de mare i la pel·lícula acaba sent un “rape & revenge”—. I ara, a La sustancia Fargeat fa un continu culte a la bellesa i al cos femenins a l’estil “antes muerta que sensilla“, amb primers plans i tot luxe de detalls, però lluny de fer-ne apologia (més aviat al contrari) i ho usa com a crítica; i això, crec, és molt difícil. És una llàstima que la banda sonora del film no aprofundeixi en les psiques dels personatges i acabi sent un mer fil musical, perquè el poliedrisme dels personatges de Demi Moore i Margaret Qualley mereixien un tractament musical a l’alçada.
Tant a la roda de premsa amb els mitjans, com al posterior encounter amb els fans conduït per Carlota Pereda, Coralie Fargeat va posar molt d’èmfasi en el poder que volia donar a les imatges, i com els pactes fàustics, La Mosca, El Hombre Elefante, i el body horror de Cronenberg i els flirtejos amb l’absurd de Lynch havien estat la seva principal font de referència per un film que, idealment, volia protagonitzat per una autèntica ex-sex symbol dels anys 90, però que ni en somnis havia esperat comptar amb algú com Demi Moore, no tant per ser un dels sex symbols més identificables del Hollywood de finals de segle XX, com també per la seva absoluta entrega al projecte, a rodar en un format molt més independent i lluny dels Estats Units, i a endinsar-se fins al fang de les escenes més tenses de la pel·lícula, on s’ha d’enfrontar al seu cos nu i la fòbia a envellir i ja no ser atractiva, a no ser valorada i a acabar ningunejada després d’assaborir l’èxit. Una por que, de ben segur, ella mateixa ha patit.
Mai la “nova carn” havia estat en primera plana cinematogràfica com ara amb La Sustancia, i de ben segur que el retorn Demi Moore hi té alguna cosa a veure. De fet, a la roda de premsa va sortir el tema de si Fargeat hauria fet amb Moore el que Tarantino amb Travolta a Pulp Fiction, comparació que la directora francesa va celebrar amb entusiasme i que va reconèixer que li encantaria que Moore tingués una resurrecció que considera totalment merescuda. Però el que és innegable és que Coralie Fargeat ha fet cim en el món del cinema amb només 2 pel·lícules, i que és una de les cineastes a nivell mundial més interessants del panorama actual. I haurem de seguir-li la pista.
