Amb El protegido, M. Night Shyamalan donava un gir a les pel·lícules de superherois, i enfocava aquest gènere cap a una visió més humana i realista de l’imaginari que marvel o DC ens havien ofert fins ara. Tot i les evidents habilitats del personatge interpretat per Bruce Willis a la pel·lícula, Shyamalan, posava  èmfasi en la part més humana, natural i racional de l’heroi, i el mateix temps ens mostrava com aquest, pren consciencia d’un  poder que no acaba d’entendre ni  controlar. Això sí, el director no és va oblidar de la part més folklòrica de l’univers dels superherois, i amb la mateixa naturalitat que respira tota la pel·lícula, i acaba introduint els factors més comuns en aquest tipus de gènere, com és la indumentària del personatge, i el fet de que tot superheroi, té el seu enemic.

Amb pel·lícules com Watchmen o la trilogia Nolan, DC també va optar per aquest camí, i amb més o menys encert, la visió realista i potser més fosca que és donava del món del superherois va anar prenent forma mica en mica.

Salvant les distàncies, amb aquest premissa com a fil  conductor, i de forma  més subtil, el director Noruec Joachim Trier, que ja ens va del·laïta amb l’atrevida i reflexiva Oslo, 31. August, ens invita a un viatge inquietant i hipnòtic pels racons més íntims d’una adolescent que intenta entendre el seu propòsit en un món que li ha donat un poder que no sap utilitzar.

Trier ha dotat la pel·lícula  d’un marcat i reconeixible accent nòrdic en tots els aspectes. La fotografia fosca i gèlida i  els grans plans de paisatges solitaris i silenciosos, ens evoquen inevitablement a treballs com Déjame entrar o més recentment El muñeco de nieve. El cinema nòrdic ja s’ha convertit en tota una escola, i amb un mètode acurat i visualment impecable, aquest, ha sabut crear una estil propi de fer cinema, cosa que provoca que només amb un minut de visualització, hom pot saber que estem davant un treball amb aquesta firma. Però Trier no només és centra en l’apartat més visual del seu film. Els diàlegs també juguen un paper fonamental en el relat que ens vol explicar el director, i amb converses més aviat curtes i de poques paraules, que en algun moment de la pel·lícula és poden arribar a fer un xic pesades, ens explica la historia de  Thelma,  una universitària amb fortes conviccions religioses, que no entén   perquè el Déu a qui resa cada dia, li ha donat un do que no sap de quina manera  pot utilitzar. El director realitza una aposta arriscada, i camufla magistralment un relat sobre la religió,  el creixement personal, l’adolescència, i la sexualitat, sota una fina capa de pel·lícula de superherois. No podem obviar, que una gran part del notable resultat final del Noruec, que ja va deixar molt bon regust de boca a la passada edició del festival de Sitges, guanyant el premi especial del jurat, recau en la intel·ligent, seriosa i innocent interpretació de Eili Harboe, que ens mostra com de complicat pot arribar a ser la vida per una adolescent que tot just comença a descobrir el món que l’envolta.

Amb aquesta metàfora sobre la vida i aquest punt fantàstic sobre el món dels superherois, Joachim Trier ha sabut trobar un equilibri entre els diferents gèneres que conviuen dins d’aquesta particular pel·lícula. Lo fantàstic conviu amb  el thriller, el drama familiar i fins i tot amb el terror, de forma elegant i equilibrada. Thelma és un viatge profund i inquietant a l’interior de les creences i els pensaments d’una adolescent, i tot plegat amb aquest realisme utòpic que es qüestiona quina és la veritable diferència entre un humà amb poders o sense .

 

Comparteix
AnteriorAquest divendres al cinema…
SegüentTornaràs a Alaska, Kristin Hannah
Elèctric de professió però cinèfil de vocació. Soc un amant de la història i ocupo les hores perdudes entre pel·lícules i lectures. Aficionat radiofònic m'agrada perdrem pel món de les ones, però si realment em voleu trobar, dins d'un cinema m'haureu de buscar.