Ja vaig veure la primera temporada de Respira i em va agradar força, sobretot per la seva capacitat de combinar la tensió política amb els dilemes morals dins del món de la sanitat pública aterrada a casa nostra. Per això, quan vaig veure al catàleg de Netflix que ja havia sortit la segona temporada, m’hi vaig llançar de dret. En aquesta ocasió, tot i que la sèrie continua amb força, també es permet certes llicències que freguen la inversemblança.
En aquesta nova entrega, el tema econòmic continua molt present: la gestió de l’hospital, els interessos empresarials, el xoc constant amb la política i la pressió de les grans corporacions sanitàries. La sèrie retrata molt bé com el capital pot ofegar els valors de la professió mèdica i com els metges sovint acaben atrapats en una xarxa d’interessos que poc tenen a veure amb la medicina i la cura dels pacients.
A més, aquesta segona temporada introdueix un element nou i molt interessant: l’ètica dins de la professió. Les decisions clíniques ja no són només una qüestió de vida o mort, sinó també de consciència i de coherència amb els propis principis. És aquí on la sèrie guanya profunditat, ja que mostra com els protagonistes lluiten no només contra les circumstàncies adverses que fan el seu dia a dia difícil, sinó també contra ells mateixos.
També hi ha canvis destacables en els personatges. Alguns, que a la primera temporada eren força secundaris, ara prenen més protagonisme, i això permet explorar noves perspectives dins del mateix hospital. Aquesta diversificació de trames dona més ritme i fa que la sèrie respiri (mai millor dit) de manera més coral.
Pel que fa al repartiment, Najwa Nimri continua pletòrica, capaç de dominar cada escena amb la seva presència magnètica i imprevisible. Blanca Suárez consolida el seu paper amb més maduresa, i Pablo Alborán —en el seu debut com a actor— aconsegueix no desentonar. En conjunt, el repartiment funciona i manté l’equilibri entre drama, tensió i emoció.
Ara bé, no tot són encerts. Tot i el bon nivell general, la sèrie cau de tant en tant en situacions poc creïbles o directament absurdes —com una cesària sense anestèsia i al menjador d’una casa— que trenquen una mica la versemblança. Són moments que et fan aixecar la cella, però, d’alguna manera, també formen part de l’encant de telenovel·la de metges i li dona aquell punt de tensió que tots volem veure. Una apendicectomia en un quiròfan no té tanta gràcia.
En definitiva, aquesta segona temporada de Respira és una continuació prou solvent, més ambiciosa i més política, que no perd el pols del drama però s’atreveix a anar una mica més enllà. Potser no sorprèn tant com la primera, però consolida la sèrie com una de les produccions espanyoles més interessants dins del gènere mèdic.
Agradarà a…
A qui li interessi la crítica social i política dins del sistema sanitari.
No agradarà a…
A qui no sigui capaç de gestionar les escenes impossibles o els drames portats al límit.
