Lina, una estilista a la cúspide de la seva carrera professional, comença a tenir episodis símptoma d’una salut mental qüestionable. Mentre la rutina sembla que es manté, a dintre seu sembla que s’hi obre un abisme.
Amb una presentació poètica i contemplativa, Mumenthaler ens parla del buit d’una dona desubicada i amb una profunda crisi d’identitat. El ritme pausat i la poca empatia que pot generar una ‘pija’ argentina sentencia aquesta pel·lícula a circuits més elitistes culturalment, però cal reconèixer que la proposta és prou interessant. A través de les fòbies de la protagonista als corrents d’aigua, se’ns presenta la metàfora de l’efímer: el moviment de passar pels llocs sense deixar cap rastre o deixar-ne un de mínim. A poc a poc, anem descobrint quins deuen ser els causants d’aquesta història, tot veient quina fórmula tenen altres personatges per arrelar-se, per deixar marca. L’al·legoria dels corrents sembla descriure una forma d’existència humana com la que proposava Bauman amb la societat líquida.
Amb un seguit de llicències poètiques, entre les quals un far que il·lumina el que es troba al seu voltant, veiem com la Lina busca qui li pot donar confort. I és la pluja, que fa créixer les coses, la que li aporta, així com descobrir que té éssers que l’estimen i que necessiten ser estimats per ella.
Un arquetip d’història que ve de lluny, però ambientada en una Argentina cosmopolita i tan poc interessant, que us asseguro que no veuré als cinemes comercials de Catalunya i la comarca. En una trista tarda plujosa i enfonsada, sí que pot fer bona companyia.
