Fitxa tècnica

Crítica

Corazones de acero ens situa a l’abril de 1945, a finals de la Segona Guerra Mundial, i ens mostra l’avanç de les tropes aliades per terres alemanyes camí de Berlín des de la perspectiva d’una esquadra de 5 homes que van dins d’un tanc blindat Sherman batejat amb el nom de “Fury”, comandats pel sergent Wardaddy (Brad Pitt) amb una especial animadversió  pels membres de la SS.

La pel·lícula aprofita les acaballes de la Guerra -caracteritzada per l’esgotament dels soldats aliats, trencats, plens de ràbia i traumatitzats per tantes batalles, morts i cadàvers, sumat a la desesperació d’un agonitzant i desesperat exèrcit nazi- per submergir-nos en la crueltat del conflicte i en com porta els homes a actuar de manera despietada per sobreviure. En aquesta línia és molt interessant el personatge del sergent, interpretat per Brad Pitt (un paper d’home fort i rude, al més pur estil Lee Marvin), que actua de patriarca de l’esquadra de combat, i la seva determinació per mantenir el grup en vida sense fer-se enrere en cap batalla. El personatge de Brad Pitt, del qual no arribem a saber massa coses però que se’ns intueix traumatitzat i amb antigues ferides de guerra inquietants, s’encarrega de submergir en els terrors de la guerra el nou membre assignat a la seva esquadra, un jove mecanògraf que no ha entrat mai en combat ni ha vist mai un tanc per dins (Logan Lerman).

Estem davant d’un bon film de guerra. Dur, violent, fangós, tens i ben interpretat encara que irregular en el guió i un pèl massa llarg i presumptuós a vegades. Amb tot, sap recollir el llegat d’altres films mítics, crus i antibel·licistes sobre la Primera i Segona Guerres Mundials (sense arribar a la seva alçada) que giren al voltant de les experiències i relacions dels membres d’un esquadra de combat com poden ser Sin novedad en el frente (1930), Senderos de gloria (1957), La cruz de hierro (1977), Uno Rojo división de choque (1980), Stalingrad (1993) o Salvar al soldado Rayan (1998) i de les quals rep moltes influències.

Corazones de acero comença amb una clara referència al film de tocs autobiogràfics de Samuel Fuller, Uno rojo división de choque, protagonitzat per Lee Marvin, i les vivències dels cinc homes al llarg del seu avanç per alemanya a bord del tanc, amb la incorporació d’un nou i inexpert membre, que també ens remeten a l’esmentat clàssic de Fuller. La figura del jove soldat i la seva transformació forçosa al llarg de la història se’ns presenta com un relat de creixement o pas a la vida adulta d’una manera traumàtica i sobtada.

Corazones de acero és un film irregular, on 15 o 20 minuts menys de metratge no li farien cap mal, que intenta emular l’atmosfera mística de Terrence Malik, sobretot a la primera meitat, i l’enigmàtica bellesa de les imatges de brutalitat i violència característiques de Sam Pekinpah mantenint sempre un to realista i cru. És precisament al film de Pekinpah, La cruz de hierro, que ens recorda la intrigant aparició de les dones al film, concretament en la interessant escena del poblat conquerit on Pitt i Lerman protagonitzen una escena de “família” en una casa amb dues noies alemanyes en una mena d’abstracció momentània de la realitat de la guerra. Els títols de crèdit finals també semblen un petit homenatge a La cruz de hierro.

Corazones de acero també omple un buit entre els films de guerra on el “protagonista” és el tanc i el seu interior. De fet, el film conté un dels enfrontaments més trepidants entre tancs que es recordin a la gran pantalla, quan tres tancs blindats Sherman s’enfronten a un tanc nazi Tiger, una màquina clarament superior a la dels aliats.

En un gènere com el bèl·lic, i més concretament en els films de la Segona Guerra Mundial, tant representats a la gran pantalla i on és difícil fer una aportació que no suposi un mer refet d’històries, arquetips i situacions ja vistes anteriorment i on ja hi ha un nombre molt important d’obres mestres inqüestionables, el film de David Ayer, ex-marine, guionista de Training day (2011) i director especialitzat en thrillers violents i d’acció (Harsh times. Vidas al limite, 2005; Sin tregua, 2012; Sabotage, 2014), és un film sòlid i notable que es mantindrà amb identitat pròpia dins l’inacabable grup de films bèl·lics ambientats a la Segona Guerra Mundial.

https://www.youtube.com/watch?v=hf7HMHRM_vQ

Ramon Muns