Divendres passat, a l’Espai ETC de Vic es va poder veure Calígula, d’Albert Camus. La representació va anar a càrrec de la companyia Les Cesionetes, sota la direcció de Montse Butjosa. La posada en escena va ser molt encertada, tant amb la gran actuació d’Oriol Escalé, que s’endinsava en la pell de l’emperador, com amb la de tots els altres actors (Marc Joy com a Escipió, Eduard Mauri en el paper de Quèrees, Marina Pérez representant Cesònia i Omar Tubau, que donava vida a Helicó).
L’argument nu ens narra el procés de bogeria de l’emperador Calígula després de la mort de la seva germana, Drusil·la, amb qui mantenia una relació incestuosa. Però els fets i les paraules van més enllà d’aquesta simple metamorfosi. Caius segueix un objectiu – aconseguir la lluna– i porta a terme la lògica d’una manera esgarrifosament freda: si tothom creu que la hisenda i els diners són el més important, que ho siguin!
I sota aquesta premissa es desferma el poder que pot arribar a administrar un emperador per arribar a fer possible allò que no ho és, perquè ell és l’únic home lliure, l’únic que no té perquè esdevenir esclau dels seus pensaments i del criteri dels altres, l’únic que ha entès que aquest món no té importància i que qui ho reconeix guanya la llibertat. És una lluita constant no només per demostrar la mortalitat humana envers l’eternitat del món, de la lluna i de l’impossible, sinó també per fer una dura crítica a la hipocresia que condueix la societat a la corrupció i al fals i maquillat benestar.
Obra, doncs, fervorosament recomanada no només per veure representada, sinó també per asseure’s i assentar-se davant el text i llegir-lo lentament, amb parsimònia, perquè la filosofia i les reflexions penetrin dins l’ànima.
I si us ha enlluernat l’obra de Camus, podeu verificar molts dels actes de Calígula a la breu però clara i explícita biografia que Suetoni va escriure a principis del segle II dins els volums Vides dels dotze cèsars.