Trenta cinc anys després, les paraules de Rutger Hauer al final de Blade runner encara planegen pel món cinematogràfic i en les ments dels fervents amants de la ciència ficció. La visió d’un futur distòpic que Ridley Scott va mostrar al món l’any 1982 va ser una revolució dins el gènere de ficció a l’altura de la que vam tenir amb 2001: A Space Odyssey el 1968. L’estètica neopunk d’un món on els Replicants han pres consciència humana i són perseguits per la policia va revolucionar tot un gènere que fins llavors no havia vist res que s’assemblés a la realitat creada per Scott. Però aquesta revolució no arribaria fins anys més tard. Com sol passar en molts films que en l’actualitat estan considerats producte de culte, en el moment de la seva estrena no van tenir la repercussió que s’esperava, de manera que només el pas dels anys ha situat aquesta obra mestra al lloc que li pertoca, ja que el missatge, la profunditat i la filosofia que respira Blade runner va més enllà de sotmetre-la a un judici banal sobre si és una bona pel·lícula de ciència ficció o no. Segurament, i més enllà de totes les anàlisis, debats o possibles teories de les quals ha estat objecte, encara no crec que siguem del tot conscients de la influència que el film ha tingut sobre altres obres del gènere o –i perdoneu la pedanteria– sobre el món del cinema i l’art.
Fa aproximadament un parell d’anys, es va enunciar que hi hauria una segona entrega. Estic pràcticament segur que el primer gest de la majoria de la gent en assabentar-se de la noticia va ser posar-se les mans el cap. Les preguntes eren òvies, oi? Cal una segona part? És possible superar la primera? Qui serà l’insensat director que agafarà les regnes d’un projecte de tal magnitud? Mica en mica és van anar desvetllant incògnites, però deixant de banda l’elenc d’actors que protagonitzaria la segona part, molts ens vam sentir alleugerits quan vam llegir la noticia que un del directors més polivalents del panorama cinematogràfic seria l’encarregat de dirigir-la. Dennis Villeneuve, director de films com Arrival (2016), Sicario (2015) i Enemy (2013), entre molts altres, amb l’aval de Ridley Scott, deixava un pòsit d’esperança a uns fans que no les tenien totes.
L’espera ha estat llarga, però finalment, amb les cames tremoloses però amb una il·lusió desbordada, hem pogut veure el resultat final del treball de Villeneuve, i val a dir, que l’espera ha valgut la pena, i molt. El repte era complicat i d’una complexitat extrema, però el director canadenc l’ha solventat de la millor manera que es podia fer: sent fidel a ell mateix i dotant Blade runner 2049 de la serietat i serenor que el caracteritzen i que requeria el mateix projecte. Així doncs, Villeneuve ha demostrat de sobres que li agraden els reptes, i per això en cada un dels seus treballs veiem l’empremta d’un director que cuida i té cura de cada aspecte de la direcció amb una sang freda que fa que no li tremoli el pols a l’hora d’aventurar-se en camins que en moltes ocasions han suposat grans fiascos per a molts altres directors. A Villeneuve només li calen cinc minuts de metratge per demostrar-nos que ha sabut copsar la fotografia i l’estètica de la primera part, i ha set prou intel·ligent per basar la pel·lícula en aquests dos aspectes, ja que són part fonamental i imprescindible per tal que l’espectador pugui gaudir d’una continuïtat de la primera entrega de Blade runner.
El director s’ha recolzat, i perquè no dir-ho, gairebé ha copiat el món que Scott va construir, però tot i així l’ha sabut adaptar perfectament i se l’ha emportat al seu terreny, donant-li aquesta imatge de modernitat que reflecteix el seu cinema.
La història resulta bàsica, però es nota meditada i ben executada. La possibilitat que un replicant pugui tenir descendència era quelcom que a tots ens havia passat pel cap, però que a més d’un ens costava pronunciar. Durant 160 minuts els guionistes Hampton Fancher i Michael Green resolen aquest misteri amb un relat pausat, però que mica en mica va avançant i ens va aportant informació que ens ajuda a entendre el món en què conviuen els personatges. Si bé és cert que potser no s’ha aconseguit la el missatge profund que tant ens va agradar de la primera entrega, l’atmosfera gris i solitària on viuen els protagonistes ajuda a crear un ambient sufocant i claustrofòbic que acaba per provocar que el pensament de l’espectador circuli per camins que van més enllà de la trama principal. En aquest aspecte també hi intervé una peça clau en els films de Villeneuve: el so i la banda sonora. En el primer cas, el tractament és impecable i si hi sumem que en l’actualitat la majoria de sales de cinema disposen d’uns equips d’última generació, el resultat és que tindrem la sensació d’estar a l’epicentre de l’acció. No tan rodó ha estat el treball de la banda sonora a càrrec de dos pesos pesats com Hans Zimmer i Benjamin Wallfisch, que ni per casualitat s’acosten al nivell de Blade runner, on Vangelis va fer posar la pell de gallina a més d’un.
Un film d’aquesta talla no podia quedar-se curt pel que fa a l’elenc d’actors. Ryan Gosling encarna el protagonista, un Blade runner que no té res a envejar a l’actuació de Harrison Ford a la primera entrega. La similitud amb el vestuari i la inexpressió del seu rostre en tot moment aconsegueixen que ens creiem cegament la seva condició de Replicant. Jared Leto, Robin Wright, Mackenzie Davis com a Marriette, un fidel homenatge al personatge que va encarnar Daryl Hannah a la primera part; Sylvia Hoeks o Ana de Armas com a Joi, que realitza una interpretació absorbent i hipnòtica que et deixa amb la boca oberta. Tots ells a un gran nivell ens els seus respectius papers, incloent Harrison Ford, que de nou reapareix en el paper de Rick Deckard i que, com no, provoca que el cor se’ns acceleri recordant aquelles escenes d’un Ford, llavors amb uns anys menys a l’esquena, intentant capturar Replicants.
Star Wars. Episode V: The Empire Strikes Back, The Godfather: Part II o Back to the future II van ajudar a desmentir el tòpic que les segones parts mai han estat bones, i novament, Villeneuve s’ha encarregat de sumar una altra pel·lícula a aquesta gran llista. No estem parlant d’una obra mestra, ni molt menys, però sí que el director ha aconseguit un treball digne i a l’altura d’un gegant com Blade runner. Només pel fet d’atrevir-se a comandar un projecte com aquest, ja mereix un cert respecte, ja que les possibilitats d’estavellar-te contra un mur eren molt i molt altes. Malgrat tenir-ho tot en contra, Dennis Villeneuve no només ha aconseguit saltar aquest mur, sinó que ha encertat de ple amb un treball que reconeix i honra la pel·lícula del 82 i que al mateix temps és plenament conscient del moment actual.
Potser Blade runner 2049 no passarà als annals de la història, i segurament –i disculpeu la llicència, però sinó ho escric rebentaré– el record d’aquesta pel·lícula és perdrà com llàgrimes en la pluja. Però crec que tots ens ho hem passat d’allò més bé analitzant, debatent, criticant i en algun moment discutint sobre la segona part de Blade runner des d’aquell dia en què és va anunciar la notícia. Només per això, el viatge ha valgut la pena, però ara cal que no ens passem de frenada i que no parlem d’una tercera entrega, ja que no tindria cap sentit.