Hi ha pel·lícules que sempre has volgut veure, però per una cosa o una altra, acabes posposant el seu visionat perquè saps, amb preavís, que es necessita una finestra de temps adequada per poder-les gaudir com es mereixen. I és el què m’ha passat durant anys amb El que Resta del Dia (“Remains of the Day”) de James Ivory, pel·lícula de 1993 que adaptava la novel·la homònima de Kazuo Ishiguro, publicada 4 escassos anys abans, el 1989. I sí, ni tan sols el Premi Nobel de Literatura atorgat a Ishiguro el 2017 va fer que mirés la pel·lícula… fins fa poques setmanes.
No m’allargaré amb detalls que, si heu vist la pel·lícula, ben segur que coneixeu. Les estel·lars interpretacions d’Emma Thompson i, sobretot, d’Anthony Hopkins (2 anys després de ser Hannibal Lecter), aquell to majestuosament melancòlic de tot el metratge, l’acurada recreació d’una època (l’Anglaterra aristocràtica d’entreguerres), la brutal visió del món des de la perspectiva del personal de servei, i la història d’amor truncada més corpresa de la història del cinema. Sí, no m’oblido de Deseando amar (In the Mood for Love) de Wong Kar Wai, que per a mi és una obra mestra, però allà la història d’amor, també explicada mitjançant silencis, crec que està més aviat frustrada. A El que resta del dia no està frustrada, està arrencada de soca-rel. I tot això, sempre envoltat del misteriós glamour sobre una vida de servitud, el misteriós honor de servir a una gran casa on la Història, amb majúscules, succeeix. Ben mirat no és diferent de ser un peó en una fàbrica i dir cofoi que tu participes en la fabricació de cert producte molt ben considerat. O en el meu cas, desenvolupador informàtic, que tal o qual empresa ofereix un software als seus clients, en el qual he participat. Estic marxant del tema? No ho sé encara, però el que sí és cert és que un cop acabada la pel·lícula, aquesta continua fent-te rumiar durant dies, i avui dia ser “del servei” està mal vist, però treballar 40 hores setmanals per una empresa per a la qual només ets un número i et paguen una misèria, es veu que no.
Sigui com sigui, la sensació que em va deixar la pel·lícula va ser allò que va fer-me decidir a completar-la del tot anant a la biblioteca del meu barri i demanar l’exemplar en català de la novel·la homònima de Kazuo Ishiguro, escriptor britànic d’origen japonès. Havia vist el film en versió original subtitulada feia escassos dies, però ja amb el llibre a les mans tenia igualment aquella estranya emoció de saber què em trobaria, suposo que per la clàssica frase de “és millor el llibre que la pel·lícula”. I la veritat, la novel·la és una petita meravella. I dic petita perquè el film dura més de 2 hores, i la novel·la no arriba a les 300 pàgines.
Novel·la versus pel·lícula. Qui guanya? Sens dubte, sense la novel·la no hi hauria la pel·lícula, i les paraules de Kazuo Ishiguro ressonen com una meditació mentre passes pàgina rere pàgina. A la pel·lícula també és palpable aquesta mena de goig contemplatiu d’una feina ben feta i de la que et sents orgullós, però l’escriptura d’Ishiguro, molt ben documentada i describint una Anglaterra que quasi pots olorar i tocar, té aquesta clara vessant asiàtica que queda tan bé en el tarannà del senyor Stevens (Anthony Hopkins a la pel·lícula), narrador total del manuscrit, ja que el que llegim és el seu diari de viatge durant les seves vacances per trobar-se amb la senyoreta Kenton. Llegir Ishiguro et dona pau, per molt que el que succeeixi entre línies sigui trist o tràgic. O almenys així ho vaig sentir jo.
No obstant, la pel·lícula ens regala un factor visual que és impossible a la novel·la, i que és obra del grandíssim Anthony Hopkins: si bé tant a la novel·la com a la pel·lícula hi ha diversos moments en què els personatges miren a través d’una finestra, representant la distància emocional sobre el que passa al seu voltant, la mirada d’Anthony Hopkins durant tots els flashbacks a la mansió de Darlington Hall té aquesta fredor distant, com si tot ho estigués mirant des de darrera d’una finestra encara que tot estigui passant davant dels seus ulls. Això li permet mantenir la seva dignitat com a majordom i no prendre partit davant res del que pugui torbar-lo (negativament, però també positivament). A la novel·la gaudim de tot un seguit de reflexions en primera persona que fa que entenguem per què ha decidit viure amb aquesta actitud davant la realitat, però la superba interpretació de mirada insondable de Hopkins fa que la pel·lícula, que no mostra aquestes reflexions, les poguem deduir entre línies. És fantàstic.
Òbviament no podia no imaginar-me els personatges de la pel·lícula al meu cap mentre llegia la novel·la, però curiosament aquesta simbiosi que es reproduïa al meu cap va fer que m’adonés de les coses que trobava que m’havien agradat molt més a la novel·la que al llibre, i al mateix temps, del grandíssim treball guionístic de Ruth Prawer Jhabvala, que transforma una novel·la en primera persona en una pel·lícula més coral (si bé el pes argumental el porta el senyor Stevens), mantenint l’essència introspectiva del text de Kazuo Ishiguro i amb la sabiesa d’aportar detalls i donar èmfasi a conceptes que per mi són un gran encert. El més gran de tots ells, el xoc de realitat que es va trobant el senyor Stevens durant tot el seu viatge quan, tot i sentir-se ben orgullós d’haver servit Lord Darlington, un lord anglès de cap a peus amb les millors intencions per assolir la pau mundial (sense exagerar), el propi Darlington és considerat pel poble anglès com el botifler que els va dur a la Segona Guerra Mundial, deixant-se entabanar pels cònsuls de Hitler. Ishiguro fa molt èmfasi a la novel·la en l’orgull que sent Stevens d’haver donat els millors anys de la seva vida a Lord Darlington i la mansió de Darlington Hall, i explica amb tot luxe de detalls com va anar la caiguda social que va patir el seu senyor, però és el guió de Jhabvala (i la direcció de James Ivory, i la interpretació de Hopkins) el que aconsegueix molt explícitament la gerra d’aigua freda que cau sobre Stevens quan s’adona que no pot esmentar que va ser el majordom de Lord Darlington enlloc d’Anglaterra sense que algú acabi criticant-lo o fent-ne burla. I com oblidar l’escena final, inèdita al llibre, en què Stevens, de nou a Darlington Hall amb el nou propietari —i sense la senyoreta Kenton a les files del servei de la casa—, fa fora un colom que ha entrat per una finestra, la qual després acaben tancant a pany i forrellat mentre la càmera s’allunya de la mansió a vista d’ocell. Una metàfora preciosa del tancament emocional definitiu que simbolitza Darlington Hall per a Stevens, que havia decidit obrir el seu cor i deixar aflorar sentiments per primer cop a la seva vida i n’havia sortit escaldat. “Res de fora interrompirà mai més la pau a Darlington Hall, que és la meva pau”, sembla pensar. Impressionant.
Ara bé, tot i els excel·lents afegits, el guió de Ruth Prawer Jhabvala no és perfecte, i he de dir que la història de (des)amor entre el senyor Stevens i la senyoreta Kenton va a peu coix a la pel·lícula, en comparació amb la novel·la. El fet que el guió cinematogràfic es centri cegament en els records que té Stevens al llibre fa que, mentre que l’escena de la senyoreta Kenton volent saber quin llibre llegeix el senyor Stevens és col·losal, hi hagi un esdeveniment importantíssim que crec perd força en el llargmetratge: les sessions de distensió entre ells dos i que donen nom a l’obra. Aquelles sessions que tenen abans d’anar a dormir, amb la feina del dia enllestida, i poden relaxar-se i xerrar de forma més familiar. Sí, tant a la pel·lícula com a la novel·la només som testimonis del que passa únicament a la darrera sessió, quan Stevens decideix cancelar-les davant d’un malentès amb la senyoreta Kenton, però a la novel·la es fa un subtil èmfasi en que les sessions eren una tradició arrelada entre ambdós, i que dintre de la fredor amb la que viu el senyor Stevens, es nota que li agradaven. Però el cinema té un llenguatge diferent, i dit ras i curt, “el què no veiem no està passant”; amb la qual cosa, quan presenciem la trobada d’ells dos, per ritme cinematogràfic fa la sensació que és la primera reunió quan de fet és la darrera de moltes que descobrim que han tingut. Però no cala de la mateixa forma.
Davant d’això, què és millor, el film o la pel·lícula? No sabria decantar-me, ja que la profunditat quasi filosòfica i la subtilesa emocional meditativa de la novel·la són inigualables, però al mateix temps la potència visual i interpretativa de la pel·lícula són igualment excel·lents. Sigui com sigui, estic molt content d’haver pogut experimentar El que resta del dia des de les dues vessants de forma consecutiva, i si em deixeu dir la meva, crec que és la millor forma, ja que juntes conformen un global molt més ampli que cadascuna de forma individual.
