Fitxa tècnica

Ressenya

Vaig descobrir Lawrence Durrell amb el seu famós Quartet d’Alexandria, una obra mestra dividida en quatre novel·les, que em van fer descobrir un gran escriptor i una ciutat que algun dia m’agradaria visitar. Amb el viatge a Xipre molt a prop vaig topar amb aquest Bitter Lemons of Cyprus, el relat de l’experiència de l’autor durant els dos anys que va viure a l’illa mediterrània. El llibre va guanyar el premi Duff Cooper Memorial Prize de l’any 1957.

Vaig començar el llibre abans de marxar i el vaig acabar a la tornada, després de passar una setmana a Xipre. Gairebé diria que la meva lectura va coincidir amb les dues parts del llibre, que són força diferents. Els primers capítols són sobretot amables, són capítols en què Durrell s’endinsa de mica en mica en els secrets de l’illa, en la forma de viure d’uns personatges que es van convertint en veïns i amics. “Havia arribat el moment de dir adéu a Europa”, diu Durrell mentre navega cap a l’illa.

Durrell havia viscut molts anys a Grècia i coneixia la tranquil·litat de la vida mediterrània i la llengua que l’apropava als habitants de l’illa i per això va decidir comprar-s’hi una casa. Aquella era l’illa que Marc Antoni havia regalat a Cleòpatra, cosa que la feia encara més especial, per això escriu: “En aquell capvespre de mel i d’or semblava una illa deliciosa per passar-hi uns quants anys de vida.”

Tota aquesta descoberta i aquesta vida tranquil·la es veurà interrompuda quan comencin les reivindicacions independentistes xipriotes i petits atacs terroristes que faran que Durrell, com a ciutadà anglès i treballador del British Council, acabi marxant sense gairebé poder-se acomiadar dels veïns:

“Per a ells, aquella terra feliç i pacífica on havien viscut de manera tan simple, bevent vi, collint flors silvestres, casant-se i enterrant els éssers estimats –tot plegat, fins i tot l’aire, s’havia tornat fosc, per culpa de la sang.”

Aquests capítols, doncs, s’allunyen una mica del to amable dels primers i estan plens de reflexions del mateix Durrell i dels xipriotes a qui demana l’opinió sobre la necessitat o no de foragitar els britànics de l’illa.

Vaig marxar a Xipre amb el llibre al lector electrònic, però també el vaig veure a les llibreries de Nicòsia, probablement perquè en el relat de Durrell es nota l’estima que va trobar entre els xipriotes, fossin turcs o grecs. Una lectura que convida a visitar una illa, just a l’altra banda de la mediterrània, que sorprèn per la seva bellesa i el seu benviure. Val la pena tastar les llimones amargues de Xipre de la mà d’un autor com Durrell.