El cinema té la capacitat d’entretenir-nos, emocionar-nos i transportar-nos a altres realitats, però també pot ser una eina extraordinària per entendre el món que ens envolta i posar el focus en qüestions que, massa sovint, preferim no mirar de cara. Aquesta és, precisament, la raó de ser del CLAM, el Festival Internacional de Cinema Social de Catalunya, que enguany celebra 22 edicions prenent el cinema com a instrument de reflexió i transformació social.
La pel·lícula escollida per inaugurar el certamen va ser Tangles, una obra d’animació dirigida per Leah Nelson que aborda una de les realitats més doloroses i complexes a què pot enfrontar-se una família: l’Alzheimer, una malaltia que no només afecta qui la pateix, sinó que acaba transformant la vida de totes les persones que l’envolten i la cuiden. Aquesta vivència dolorosa és allò que Tangles explica amb una sensibilitat extraordinària, una bona dosi d’humor i l’animació com a eina narrativa.
Així doncs, la pel·lícula ens convida a acompanyar una família al llarg de les diferents etapes de la malaltia de la mare. Des dels primers oblits quotidians i la dificultat inicial d’acceptar el diagnòstic fins al deteriorament progressiu, passant per la reorganització de la vida familiar, les renúncies personals i les decisions que ningú no voldria haver de prendre. Perquè Tangles no parla de l’Alzheimer. O no només. Parla, sobretot, de cuidar qui que estimes mentre, a poc a poc, vas perdent aquella persona.
En aquesta història veiem com cadascun dels membres de la família afronta la situació. Hi ha qui intenta mantenir una certa normalitat i segueix fent plans, qui s’hi aboca completament a les cures deixant de banda la seva pròpia vida i qui necessita trobar la seva pròpia manera de conviure amb una realitat que ningú no ha escollit. És especialment colpidora la situació de la protagonista, la Sarah, que durant un temps deixa la seva pròpia vida en suspens –la feina, la parella, la seva ciutat… – per dedicar-se a cuidar la mare.
I arriba, inevitablement, una de les decisions més difícils: acceptar que estimar i voler cuidar algú no sempre és possible. Hi ha un moment en què les necessitats de la persona malalta superen les possibilitats de la família que ens obliguen a prendre decisions difícils carregades de dolor, contradiccions i, sovint, un gran sentiment de culpa.
Tot plegat podria convertir Tangles en una pel·lícula emocionalment insuportable. Però aquí és on entra en joc una de les grans virtuts del film: l’humor. Un humor que no banalitza la malaltia ni en dissimula les conseqüències, sinó que permet als protagonistes, però sobretot als espectadors, respirar entre tanta tristesa. Perquè fins i tot en les situacions més doloroses de la vida hi ha espai per a l’absurd, la tendresa i el riure. Sense l’homor la vida seria insuportable.
La tècnica narrativa també contribueix a alleugerir aquesta càrrega emotiva. Estem acostumats a associar l’animació amb un llenguatge amable, capaç de rebaixar la tensió i d’acostar-nos a realitats difícils des d’una certa distància emocional. Però a Tangles l’animació és molt més que això. És, probablement, la millor manera d’explicar aquesta història, perquè les imatges i les metàfores visuals aconsegueixen mostrar, gairebé literalment —encara que sembli una contradicció—, què significa conviure amb l’Alzheimer. Allò que es desdibuixa, allò que desapareix, allò que es confon, allò que ens ofega. El dibuix permet donar forma a una experiència que sovint costa fins i tot posar en paraules.
Després de veure-la no he pogut evitar pensar si aquesta mateixa història, interpretada per actors de carn i ossos, hauria tingut la mateixa força, el mateix impacte. Segurament hauria estat molt més difícil representar determinats moments i, potser, sense la distància que ofereix l’animació, la càrrega emocional hauria acabat sent excessiva per no dir inabastable.
Durant la projecció, com era d’esperar, a la sala es van deixar caure llàgrimes i es van sentit tot de sanglots i sospirs. Vam sortir del cinema amb el cor una mica més petit, però també amb una comprensió més profunda de què significa conviure amb una malaltia que, avui, no té cura i que ens va arrabassant, a poc a poc, una de les coses més preuades que tenim: la memòria.
