Hi ha finals que tanquen una història i n’hi ha que la resignifiquen sencera. La caída del Leviatán (Leviathan Falls; 2021 Editorial Nova), novena i última entrega de la saga coneguda com The expanse signada sota el pseudònim de James S.A. Corey, pertany clarament al segon grup. Quan gires l’última pàgina, no només s’acaba la saga, també descobreixes que moltes de les certeses que suposaves després de llegir els vuit llibres anteriors eren, en realitat, il·lusions molt ben construïdes.
Durant anys vam assumir que aquesta era la història de James Holden, l’heroi accidental, el capità de la Rocinante, l’home que sempre preferia explicar la veritat abans que calcular-ne les conseqüències. El personatge que, davant qualsevol dilema moral, obria el canal de comunicacions i deixava anar allò que pensava, encara que provoqués una guerra. Però quan la saga arriba al seu desenllaç, una idea s’imposa amb una elegància gairebé silenciosa; que Holden mai no havia estat el veritable centre de gravetat entorn dels qual girava The expanse. Doncs bé, aquest lloc sempre havia estat reservat a Naomi Nagata.
A continuació, deixo algunes de les meves reflexions sobre aquesta brillant i icònica saga de la ciència-ficció.
Nagata, el veritable eix de la saga
És revelador rellegir la sèrie sabent com acaba. Holden continua sent el símbol moral, però Nagata és qui pensa el futur. Ella és qui entén les estructures de poder, qui sap llegir els conflictes entre els sistemes abans que les persones, qui és capaç de prendre decisions impossibles sense necessitat de convertir-se en màrtir. No és una heroïna espectacular ni necessita grans discursos ni escenes grandiloqüents. És enginyera, molt pràctica, resol problemes, observa patrons i, sobretot, assumeix responsabilitats.
A La caída del Leviatán aquest desplaçament és ja irreversible. Mentre Holden es converteix progressivament en una figura gairebé messiànica —condemnat a ocupar un lloc que ningú no voldria—, Nagata representa allò que realment necessita la humanitat: continuïtat. Salva el món amb un sacrifici èpic. Fa una cosa molt més difícil, que és permetre que el món continuï existint després dels herois.
És un canvi subtil però enorme. Corey evita el tòpic del líder providencial. La història no acaba gràcies al personatge més carismàtic, sinó gràcies a la dona que ha après, llibre rere llibre, que governar consisteix sovint a renunciar. I potser, doncs, aquest és un dels grans encerts de tota la saga.
La protomolècula: el somni més antic dels Imperis
Hi ha qui llegeix la protomolècula com una arma biològica. Altres la interpreten com una tecnologia extraterrestre incomprensible. No obstant, després de nou novel·les, costa no veure-hi una metàfora política. Què ofereix realment la protomolècula? No només transforma matèria. Transforma voluntats. Promet eliminar la distància, la diferència, el conflicte.
En un univers amb més de 7.000 mons habitats —la saga parla de 1.373 sistemes planetaris estel·lars colonitzats diferents— el gran problema ja no és viatjar entre estrelles. El problema és mantenir cohesionada una espècie escampada per una geografia pràcticament infinita. Com governes això? La resposta dels Imperis sempre és la mateixa. Control. Uniformitat. Obediència. La protomolècula porta aquesta idea fins a l’extrem absolut. Milions. Milers de milions. Potser bilions de ciutadans; d’ossos humans.
Però una sola consciència. Una única voluntat. Ja no hi ha desacord. Ja no hi ha política. Ja no hi ha història. Només queda un organisme immens que pensa a través de tots.
És impossible no recordar altres utopies que han acabat convertint-se en distopies. La promesa d’una humanitat perfectament connectada sempre amaga la mateixa pregunta: què passa amb l’individu? Corey mai no dona una resposta tancada. Però sí que deixa clar que qualsevol sistema que elimini el conflicte també elimina la llibertat.
Així doncs, la protomolècula no és només una tecnologia. És la temptació definitiva del poder.
Miller encara camina pels passadissos
I després hi ha Miller. Sempre Miller. Pocs personatges de la ciència-ficció contemporània han aconseguit convertir-se en una presència tan persistent sense estar realment vius. Quan reapareix en alguns capítols d’aquesta última novel·la, no ho fa per satisfer la nostàlgia del lector. Hi torna perquè mai no ha deixat de formar part del mecanisme de la història. Continua caminant amb aquell aire cansat, gairebé derrotat, amb la cara de gos trist situada en algun punt indeterminat entre l’estupefacció i el penediment. I, és clar, amb aquell inseparable barret pork pie. Costa imaginar-lo d’una altra manera.
Miller sempre ha estat el detectiu del cinema negre trasplantat a una òpera espacial. Un home massa vell per continuar fent preguntes però incapaç de deixar de formular-les. En una saga obsessionada amb el progrés tecnològic, Miller representa exactament el contrari. La memòria. El dubte. La culpa. És el fantasma que recorda als vius que qualsevol avenç té un cost. I que totes les decisions deixen rastres. Fins i tot les preses per espècies desaparegudes fa milers de milions d’anys.
Els Imperis només canvien de nom
Si alguna cosa ha repetit The Expanse al llarg dels nou libres que conformen aquesta brillant “space opera” és que la història humana és extraordinàriament poc original. M’explico. Canvien els motors. Canvien les naus. Canvien els planetes. Però el poder continua funcionant de la mateixa manera. Primer van ser la Terra i Mart. Després l’APE (Aliança dels Planetes Exteriors). Més tard Lacònia i el seu líder visionari Duarte.
Sempre apareix una nova autoritat convençuda que ella sí que sap governar correctament. Que aquesta vegada sí. Que ara sí que la llibertat individual pot sacrificar-se en benefici del bé comú. Lacònia és probablement l’expressió més sofisticada d’aquest impuls. Qui no governa només amb força militar. Sinó que ho fa amb la promesa de l’ordre absolut. L’eficiència. L’estabilitat. És a dir, les mateixes paraules que tots els imperis han utilitzat abans d’esdevenir opressors.
Així, Corey no tan sols escriu un seguit d’aventures espacials. Construeix una història sobre la recurrència del poder on cada generació derrota la seva dictadura. I gairebé immediatament se’n fabrica o n’apareix una altra de nova. I potser aquest és el pessimisme més profund de The expanse. No que els humans siguem violents. Sinó que sempre acabem confonent estabilitat amb submissió.
I més Holden, però l’altre Holden encara més icònic
Acabada tota la saga resulta gairebé inevitable pensar en un altre Holden molt més famós: Holden Caulfield, el protagonista de El vigilant en el camp de sègol de J.D. Salinger. La connexió és, probablement, més intuïtiva que deliberada. Corey mai no ha confirmat que el nom sigui un homenatge. Però costa resistir-se a establir certs paral·lelisme.
Si més no veig que ambdós Holdens comparteixen una incomoditat profunda davant el món que els envolta. També que cap d’ells suporta la hipocresia i no encaixen del tot en les estructures socials. Tots dos intenten preservar una certa idea de decència mentre observen com el sistema tendeix inexorablement cap al cinisme.
La diferència és que Holden Caulfield, aquell adolescent de setze anys inadaptat, rebel i cínic que deambula per Nova York, fuig del món. Per contra, James Holden intenta salvar-lo. I, paradoxalment, tots dos acaben descobrint que no poden controlar el futur dels altres. Només poden decidir com actuar davant seu. Potser aquí sí que existeix un fil invisible entre els dos personatges. No en el temperament. Ni en les circumstàncies. Sinó en aquesta obstinació gairebé infantil a continuar fent el que consideren correcte encara que tothom els digui que és inútil.
I, per últim, un final que parla més del futur que del passat
La caída del Leviatán no és una novel·la sobre una guerra final. Ni tan sols sobre extraterrestres. És una reflexió sobre què significa continuar sent humans quan disposem de totes les eines per deixar de ser-ho.
La protomolècula ofereix una consciència compartida. Els ofereixen seguretat. La tecnologia promet immortalitat. Però Corey acaba suggerint que la nostra força no rau en eliminar les diferències, sinó precisament en conviure-hi. Per això Naomi acaba adquirint un pes tan enorme. Per això Miller encara hi és. Per això Holden ha de desaparèixer. No és un final espectacular perquè sí.
I tot això, acaba sent del tot coherent. La nau espacial Rocinante capitenajada per Holden sempre havia estat una família abans que una cosmonau llançadora. I The expanse, malgrat els seus monstres còsmics, els seus portals interestel·lars i les seves civilitzacions extingides, sempre ha estat una història sobre persones. Potser aquesta és la seva victòria més gran.
En definitiva, en una època en què molta ciència-ficció competeix per construir universos cada vegada més immensos, els dos autors que s’amaguen darrere de James S.A. Corey ens recorden que cap galàxia no és més interessant que la consciència d’un sol ésser humà obligat a decidir què està disposat a sacrificar perquè els altres continuïn sent lliures. I aquesta és una idea que continua reverberant molt després que la Rocinante desaparegui en la immensitat del buit a la recerca de noves aventures.
