Es mengen els gats és un llibre incòmode i necessari. Incòmode perquè ens obliga a mirar de cara un fenomen que sovint preferim simplificar i necessari perquè posa paraules a una realitat política i comunicativa cada vegada més present.
El punt de partida és clar: vivim en un context en què el discurs ha deixat de ser una eina per explicar la realitat per convertir-se, sovint, en una eina per construir-ne una de paral·lela. La idea que travessa tot el llibre és contundent: la ment humana assimila millor una mentida ben articulada que una veritat incòmoda. Les emocions intenses —la por, la indignació, la ràbia— tenen més capacitat de mobilització que no pas els arguments complexos o matisats i són utilitzats constantment per la ultradreta des que el món és món.
L’assaig s’estructura en diversos capítols que funcionen com a peces d’un mateix engranatge. Des de les arrels del relat autoritari fins a la dissolució de l’esperit crític en l’era de la postveritat, el llibre dibuixa un mapa coherent i progressiu sobre les narratives d’ultradreta.
Un dels encerts del llibre és la seva capacitat per connectar fenòmens que sovint s’analitzen de manera aïllada. Així doncs, veurem que el populisme violent no apareix com una anomalia, sinó com la conseqüència d’un conjunt de factors: la desafecció política, la percepció d’abandonament per part de les institucions i la cronificació de les desigualtats. En aquest sentit, una de les idees més potents del llibre, tal com diu l’autora, és que “quan els partits tradicionals abandonen el territori i la política es percep com una mera gestió burocràtica, la ràbia acaba trobant portaveus”.
També és especialment suggeridora la reflexió sobre el futur o, més ben dit, sobre la seva absència: “quan tota l’energia política es dedica a recuperar un passat perdut, es perd la capacitat d’imaginar allò que encara no existeix”. Aquesta idea travessa el llibre com un advertiment i ens fa veure que sense projecte, només queda la reacció.
El capítol final, centrat en la resistència al relat autoritari, evita el derrotisme i apunta cap a una possible sortida: recuperar el llenguatge com a espai de veritat i l’ús de l’humor per desmuntar aquestes narratives. No es tracta només de desmentir mentides, sinó de reconstruir un marc discursiu capaç de competir en intensitat, però sense renunciar al rigor.
En conjunt, Es mengen els gats és un assaig clar, ben estructurat i amb voluntat pedagògica sobre els discursos d’ultradreta. No és un llibre neutral ni ho pretén, però sí que ens permet ordenar idees i oferir eines per entendre millor el present.
Agradarà a…
A aquells que busquin un assaig clar i estructurat per entendre l’auge dels relats autoritaris. Ras i curt.
No agradarà a…
Qui busqui una anàlisi completament neutral o acadèmica. La posició de Cano queda clara.
