Durant mesos vaig veure, dia sí dia també, El joc del silenci a les xarxes socials. I això, paradoxalment, em feia desconfiar una mica. Quan un llibre apareix constantment al teu feed és fàcil pensar que potser darrere hi ha una bona campanya de màrqueting més que no pas un bon llibre. Però la meva percepció va canviar quan una companya de feina me’l va recomanar amb entusiasme. Aquella recomanació més propera i allunyada de la bogeria que hi ha de vegades a les xarxes em va despertar la curiositat i, un matí qualsevol, gairebé sense pensar-m’ho massa, el vaig acabar comprant. El vaig començar aquell mateix cap de setmana, i si no hagués estat perquè últimament vaig molt enfeinada, probablement l’hauria devorat.
La novel·la comença amb la desaparició de la Valèria, una nena de set anys que viu amb la seva família a Arcavell, un poblet del Pirineu. A partir d’aquest moment s’engega una successió de flashbacks que faran que el lector vagi reconstruint el trencaclosques peça a peça.
La història avança combinant diferents fils narratius. Al centre del relat hi trobem la desaparició de la nena, amb elements propis del thriller policíac, una atmosfera inquietant, personatges pertorbadors i moments que recorden el cinema de terror. Per si això fos poc, el relat central es barreja amb tensions de íntimes i familiars que posaran el matrimoni entre les cordes. I tot plegat amanit amb una bona dosi de mafiosos, dogues i l’aparició d’alguna pistola.
Una de les grans virtuts del llibre és el ritme. Els capítols són curts i fan que la lectura sigui molt dinàmica. Sense adonar-te’n, entres en una mena de compte enrere en què la tensió augmenta progressivament i cada nova revelació complica encara més una situació que no saps cap on et portarà.
L’estil de Pratsobreroca, directe al gra, també contribueix a aquesta sensació d’agilitat. L’autor evita recrear-se en detalls superflus i grans descripcions, i opta per una narració directa que manté el focus en el que veritablement importa: la història i el suspens. Això fa que el llibre es llegeixi d’una revolada.
A més, la novel·la té un component molt cinematogràfic. Les escenes estan construïdes amb força visual i és fàcil imaginar-les gairebé com seqüències d’una pel·lícula. En alguns moments, la història fins i tot frega el terror, amb atmosferes inquietants i situacions que generen una tensió molt palpable. Confesso que mentre el llegia vaig tenir algun moment de “cague”.
Per acabar-ho d’adobar, la trama està plena de girs inesperats que obliguen el lector a replantejar-se constantment tot allò que sap. Aquest joc amb les expectatives del lector i els interrogants constants manté l’interès viu fins a l’última pàgina.
En definitiva, El joc del silenci és un thriller intens i molt entretingut, amb un ritme imparable i una estructura plena de sorpreses. Una d’aquelles lectures que, un cop comences, costa molt de deixar.
Agradarà a…
Als qui sospiten de tothom mentre llegeixen i van canviant de teoria cada vint pàgines.
No agradarà a…
A qui necessita descripcions pausades de paisatges, reflexions existencials de cinc pàgines o novel·les que s’ho prenen amb calma.
