Ho va petar fa tres anys al Festival de Sitges de 2022, i aquest 2025 torna amb una nova pel·lícula. Espanyola. D’animació. I gens infantil. I és que Alberto Vázquez, qui va delectar a públic i premsa de Sitges amb la faula pacifista que era Unicorn Wars, on la guerra convertia a tothom en víctima i botxí amb un estil d’animació propi ple de color i violència —mostra visual dels clarobscurs de la narrativa— repeteix senda amb la seva nova proposta, Decorado. Curiosament, tant Unicorn Wars com Decorado són adaptacions a llargmetratge dels curtmetratges que ha fet anteriorment.
Amb el mateix estil d’animació (que ja s’ha convertit en marca de la casa de la família creativa d’Alberto Vázquez), tot i que aquí amb la violència i el gore estan més reprimits, seguirem la història d’Arnold, un ratolí de mitjana edat que viu amb la seva parella, la ratolina Maria, a la ciutat. Però tant l’Arnold com el seu entorn està patint una crisi que no farà més que empitjorar: sense feina, els amenacen amb desnonar-los i fer-los fora de casa seva mentre el seu matrimoni comença a fer fallida, i el pitjor de tot: comença a rebre senyals que tot és una gran farsa. I aquesta paranoia, per a la qual li recepten “píndoles de felicitat” (literalment), no fa més que empitjorar quan dels dos seus millors amics, que comencen a notar el mateix, un mor en extranyes circumstàncies i a l’altre l’engarjolen per crims que no ha comès. A partir d’aquí, entre la faula orwelliana, l’humor negre i una profunda depressió existencial ocuparan tots i cada un dels fotogrames de la pel·lícula, mentre l’Arnold i la Maria intenten escapar cap a alguna cosa que els recordi el que significa ser lliures. Així, podríem dir que Decorado seria la barreja psicotrònica entre El Show de Truman, 1984 de George Orwell, Brazil de Terry Gilliam, El Progreso del Peregrino de John Bunyan i els Looney Toons, en què una esbojarrada seqüència de personatges i conceptes (a cada qual més delirant) tindrà cabuda en els 90 minuts que empra per (des)dibuixar una societat capitalista tan emmalaltida que no sap que està malalta, dominada per una macroempresa que controla tots i cadascun dels sectors econòmics de la ciutat anomenada irònicament ALMA.
Un consell per a tothom qui desitgi mirar la pel·lícula: si esteu baixos de moral, no ho feu. Si esteu fastiguejats de la vostra vida, no mireu Decorado, us pot enfosar més. I ho dic de debò: el guió no és gens subtil alhora d’interpel·lar a un gran percentatge de la societat del primer món, entre el qual m’hi incloc. I si bé a Unicorn Wars denunciava la violència física de la guerra —un concepte que ens és familiar, però afortunadament només protagonitzat als telenotícies—, a Decorado es denuncia la nostra vida quotidiana. Així, Decorado no estalvia detalls per dir-nos a la cara que vivim com a zombies consumistes i condemnats a treballar fins a morir, i a sobre estem entre resignats i encantats de què sigui així. I potser en això recau un dels punts negatius del film que algú pot trobar criticable: podria ser tot més profund, o deixar lliscar el missatge entre línies, però no, Alberto Vázquez ja va usar el pinzell de brotxa més gruixuda que va trobar al curtmetratge original (i a Unicorn Wars), i aquí repeteix la fórmula.
En la meva opinió, el reguitzell esbojarrat de personatges, conceptes i situacions carregades de humor negre pero també clitxés, frases d’autoajuda, recursos fàcils i arguments sistèmics funciona meravellosament bé, com una ametralladora que dispara contra el propi espectador, i crec fermament que cal ser així d’explícit i simplista per recalcar i impactar sobre una cosa que tots sabem, però és el que hi ha. Són especialment brutals la carta de desnonament del banc que reben els nostres protagonistes, amb la paraula “desalojo” en Comic Sans i colorins, o els cartells de “no entregues curriculum si eres un ratón de mediana edad y tu nombre empieza por A”, impedint que l’Arnold no trobi feina; i especialment feridor el monòleg de la fada Depresión —sí, es diu així— quan li espeta a la ratolina Maria el per què està cansada de treballar com a il·lustradora, recordant-li les il·lusions de joventut que ha tirat per la finestra per (intentar) tenir estabilitat econòmica. I la seqüència final, que sembla el revers tenebrós d’El Show de Truman barrejat amb una versió costumbrista de Matrix, és desoladora com poques coses he vist. De fet, si ens anem a terrenys més filosòfics espirituals —tant se val si s’és creient o agnòstic o ateu—, és sorprenent la manca absoluta de qualsevol mena de religió o culte o fe de cap tipus, en un món que clarament es defineix a sí mateix continuament com un món gris sense esperança ni felicitat, ni cap mena d’escapatòria d’una megacorporació tecnocràtica piramidal. En certa forma Decorado es presenta a sí mateixa com un viatge iniciàtic que acaba malament, o un intent de transcedir l’ego… on guanya l’ego. Brutalíssim és poc.
Lamentablement, l’engranatge suís que Alberto Vázquez i el seu equip han creat i que és una bomba de rellotgeria contra tots nosaltres té un enorme problema: el propi equip creatiu. I és que si vaig sortir totalment extasiat i afectat per una proposta tan potent en quasi tots els aspectes que es podia ser (mental, emocional i espiritual), en intentar indagar més sobre aquest fet a la roda de premsa, el mateix Vázquez va minimitzar absolutament aquest fenomen, dient que la religió ja s’havia tocat a Unicorn Wars i per tant aquí l’havien deixat fora per no repetir-se, així com escudant-se en la seva formació en el món del còmic i la il·lustració per assegurar que l’esbojarrada col·lecció de conceptes que circul·laven per tota la pel·lícula com una meravellosa metàfora, eren simplement una col·lecció d’idees que els van agradar i simplement les van posar totes juntes. Quan, a sobre, el productor Ivan Miñambres va assegurar que hi havia gent que veia el final com un final feliç —de comunitat i de pertanyença a un grup sense jutjar—, em vaig adonar que no eren conscients de la meravella que havien creat. Havien pretès criticar el capitalisme a través d’una “crisi dels 40” i poca cosa més, i per això és tan poc subtil: no hi ha treball del missatge, quan —segurament guiats pel seu subconscient— havien creat una al·legoria existencial que funcionava com una piconadora, i que era tan brutal com rebre una bofetada a la cara amb un feix de bitllets de 500€. Només espero que algun dia recordin “aquella pregunta que va fer aquell tiu pèlroig a Sitges” i es quedin sorpresos quan s’adonind del que han fet. De fet, i potser per això, si un veu el curtmetratge abans que la pel·lícula, quedarà decepcionat del llargmetratge, ja que Decorado no usa el curt homònim com a punt de partida per a desenvolupar, sino més com una narrativa a allargar i fer més contundent.
