Quant saps que la Màgia de Disney ha fet que oblidem que la majoria dels anomenats contes infantils (la majoria recopilats pels germans Grimm) podrien adaptar-se tal qual i farien les delicies dels més fanàtics del cinema gore, no t’estrany que amb el temps, algú es decideixi a fer aquestes apxoximacions. I així, des de Noruega, arribava a la secció oficial del Festival de Sitges de 2025 La Hermanastra Fea (The Ugly Stepsister com a nom internacional), coronant-se a més com a gran guanyadora del festival uns dies després. I tot i que ja avisem des d’aquí que la pel·lícula no escatima en explicitació visual i certes recreacions a prova d’estómacs, ja que entra dins del gènere body horror, no deixa de ser curiós que fins i tot des del mateix festival se la publicita com a “versió sinistre del conte de la Ventafocs”, quan resulta fins i tot suau comparada amb la versió dels germans Grimm. Però sí, és una versió més sinistra comparada amb l’aproximació de Perrault, i no cal ni dir-ho respecte la versió Disney.
Com indica el mateix títol, tot i que és la narració més o menys coneguda de la Ventafocs, la protagonista no és ella sino la germanastra, l’Elvira, poc agraciada pels cànons de l’època. Quan la mare de l’Elvira descobreixi que el seu nou marit no és tan adinerat com semblava, i a sobre mori accidentalment, quedarà sola amb les seves dues filles però també al càrrec de la seva nova fillastra, l’Agnes —la que serà la Ventafocs—. L’única esperança es que alguna de les noies es casi amb amb algú ric i poderós, i quan el príncep Julian organitza un ball per trobar promesa, la dona decideix que la seva filla gran ha de ser l’escollida costi el què costi. I aquest “costi el que costi” és el nucli narratiu del film, on l’obsessió d’una mare, barrejada amb l’amor platònic de la pobra Elvira vers el seu príncep blau, faran que la pobra “germanastra lletja” es presti a tota classe de cirurgies plàstiques i dietes extremes (ous de tènia inclòs) per esdevenir l’escollida del príncep. I tot això prohibint a la pobra Agnes que vagi al ball, i rebaixant-la a criada de la casa, només faltaria.
Crec que tots coneixem el conte de la Ventafocs, així que no serà cap sorpresa per a ningú si dic que La Hermanastra Fea no acaba massa bé (ja que la protagonista NO és la Ventafocs). I si això li sumem totes les bestialitats i les línies vermelles que la pobra Elvira creua (desde una rinoplàstia a cosit de noves pestanyes, òbviament sense anestèsia tot), estem davant d’una pel·lícula molt dura, tant des de la vessant visual i física com des de la vessant psicològica. I aquí hem d’aplaudir a un elaborat guió, obra de la mateixa directora, ja que la vessant psicològica és brutalment honesta i poderosa, fent-te venir ganes d’abraçar a la pobra Elvira en més d’una ocasió. I parlant de l’Elvira, cal aplaudir i ben fort a la impressionant interpretació de la jove Lea Myren, a la que veurem trista, enfonsada, contenta, feliç, exhultant, frustrada, embogida… i creïble en tots i cada un d’aquests estats.
A la roda de premsa, on vam tenir el plaer de comptar amb la directora i guionista Emilie Blichfeldt, així com amb les seves protagonistes Lea Myren i Thea Sofie Loch Næss, va haver un protagonisme absolut de la sororitat i el feminisme en més de la meitat de les preguntes. I és que sens dubte, La Hermanastra Fea va ser definida per la mateixa directora com La Sustancia noucentista (tot i que va recalcar que és casualitat que s’hagin estrenat consecutivament, ja que el guió d’Emilie Blichfeldt portava anys en escriptura), amb aquest “antes muerta que sencilla” portat a l’extrem més bèstia i on el paper de la germana petita de l’Elvira, l’Alma, juga un paper angelical indispensable que redimeix aquesta obsessió al final de la pel·lícula. I molt rebel·lador va ser descobrir, en paraules de la mateixa directora, que la pel·lícula ha estat una mena de catarsi personal ja que ella mateixa està diagnosticada amb transtorn de dismòrfia corporal. Al mateix temps, en ser preguntada per aquest to barreja entre comèdia negra i gore, va relatar que, com a afeccionada al cinema gore creu fermament que per parlar d’un tema tan vexatiu i físic com el paper de la dona com a carn d’expositor, el body horror era idoni (referències a Cronenberg i a Fargeau inevitables); i alhora, el seu propi sentit de l’humor és molt negre i sarcàstic com a mesura inconscient de defensa, aixó que no sabia com encarar aquesta temàtica tan extrema sense un punt d’absurditat —i certament, cal fer una menció especial al moment tan Happy Tree Friends quan, al tram final de la pel·lícula, l’Elvira descobreix que el seu peu no hi cap a la sabata de la Ventafocs.
Així, La Hermanastra Fea és tota una declaració d’intencions, i té molta força, autenticitat i honestedat respecte un tema delicat pero tractat amb fermesa (i sense desviar la mirada, literalment, per bé i per mal). La direcció és notable, així com les interpretacions, i el ritme del film és bo i apenes decau en els seus 105 minuts que dura. I els moments body horror, 100% usant efectes pràctics i mai CGI, són solvents i realment colpidors (tot i que al meu parer hi ha un excés gratuit de fluïds en algunes escenes). L’únic que seria destacable és que, curiosament, amb l’èmfasi que hi ha vers el patiment psicològic d’Elvira que hi ha al llarg de la pel·lícula, si s’eliminessin les seccions de body horror el film funcionaria igual i tindria la mateixa força. Però sens dubte estem davant d’una de les propostes més sòlides i narrativament gratificants de la temporada.
