El calendari de festivals és cruel: quan encara no has assimilat els films de principi d’any, el setembre ja està a tocar, amb el recordatori que toca tornar a fer cua, aquesta vegada al Kursaal en comptes del Palais. I és just ara, pel Zinemaldia, i en Marc Orra trucant a la porta, que m’adono que encara no he escrit res de Cannes. Aquesta crònica arriba tard, sí, però potser és així com s’ha d’explicar Cannes: havent aterrat, descansat i assimilat el que has vist (o això em dic per autoconvence’m).
Vaig aterrar a Cannes al novè dia de festival, però un dia abans del que la meva acreditació permetia. El primer dia el vaig dedicar a passejar pel Marché du Film, així com per tot Cannes, per fer una mica de temps abans d’entrar en el bible de sessió rere sessió. Però abans d’anar més enllà, potser toca explicar com vaig acabar allà.
El Festival de Cannes té un programa especial per a joves d’entre 18 i 28 anys: una acreditació que 
permet viure el festival des de dins durant tres dies, 3 Jours à Cannes. Aquesta acreditació et dona accés a reservar entrades per a totes les sessions, com qualsevol altre festival, però amb una diferència important: pràcticament totes les projeccions s’exhaureixen en qüestió de segons. Per això, als participants d’aquest programa, i més concretament als que hi anem del 22 al 24, se’ns reserva una sala exclusiva on es projecten títols del festival només per a nosaltres. És l’única manera de garantir que puguem veure un mínim de pel·lícules. A més, sempre queda l’opció de les cues Last Minute, obertes a qualsevol acreditat, que et permeten fer cua a qualsevol sala, i amb una mica de sort i molta paciència, et deixa entrar a sessions que ja tenien les entrades exhaurides, com les sessions de gala.
En el meu cas, tot i que l’acreditació només cobria els 3 dies, ja el dia abans vaig poder posar-me a la cua del migdia i acabar entrant a l’estrena mundial de Romería, la nova pel·lícula de Carla Simón. Si ser a Cannes ja em feia il·lusió, començar l’aventura a la mítica sala Palais i, a sobre amb una pel·lícula catalana, era directament de somni.
Pel que fa a Romería, em va fascinar, tot i que és la que menys em convenç del tríptic de Simón. El recurs, tan sobreutilitzat últimament, de separar la pel·lícula en capítols i articular-la amb la lectura de cartes, introdueix un ritme més irregular que pot arribar a fer-se. Malgrat tot, el punt de realisme màgic, novetat en la filmografia de Simón, les actuacions i la força del relat la converteixen igualment en una de les meves preferides del certamen.
El meu primer dia oficial comença fort amb la primera llarga tongada de sessions: Two Prosecutors, Renoir, Urchin i Sirat. La més destacable de les quatre va ser Two Prosecutors, un film ambientat a l’antiga unió soviètica. Realment captivant, tot i tenir un ritme molt lent, que en aquest cas l’afavoreix. Ara bé, aquesta jornada va estar marcada per la primera gala que vaig poder assistir. L’estrena de Romería tot i especial per mi, no era considerada gala; ni tratge, ni corbatí, ni cues eternes. Després d’hora i mitja de cua vaig aconseguir entrar a la projecció, i estrena, de Resurrection, de Bi Gan. Visualment, és hipnòtica, una autèntica declaració d’amor al llenguatge cinematogràfic. Però l’argument és tan críptic, i el ritme tan lent, que en alguns moments es fa difícil seguir-la de principi a fi. És d’aquelles obres que demanen un segon visionat, i encara avui en dia no tinc clar que tingui els ànims per fer-ho.
El segon dia vaig començar amb Alpha, de Julia Ducournau. Amb les expectatives altes després de Titane, em vaig emportar una decepció. Per mi una de les més fluixes del que vaig poder veure al certamen. Igual que el dia anterior, el més memorable va ser la pel·lícula amb gala del dia: The Mastermind, de Kelly Reichardt, un film ambientat
als Estats Units dels setanta sobre un historiador de l’art que prepara un robatori en un museu. La pel·lícula, amb un títol irònic, i veient les capacitats d’atracador que té el protagonista, Josh O’Connor, se centra en l’escapada. Amb una música subtil, i un ritme pausat i calmat, Reichardt ens ofereix una heist movie molt diferent del que estem acostumats amb pel·lícules com Ocean’s Eleven. Sens dubte un esclat d’aire fresc en el gènere.
L’últim dia va ser el més intens, ja que es van tornar a passar totes les sessions de la secció oficial al llarg del dia, l’anomentat ReRun. Personalment la que tenia més ganes de recuperar és la nova del director danès Joachim Trier: Sentimental Value. Com en el cas d’Alpha, venia amb les expectatives altes, després de l’última del director: La pitjor persona del món, i en aquest cas les va més que superar. Premiada amb el Gran Premi del jurat de Cannes, va ser la meva preferida dels quinze metratges que vaig veure. Amb una actuació digne d’Òscar, Renate Reinsve interpreta a una dona atrapada entre els records familiars, el llegat d’un pare absent, i el pes del temps, en un relat que Trier construeix amb la seva habitual sensibilitat, però també amb una maduresa renovada.
El film navega entre el drama íntim i moments de subtil comèdia que aconsegueixenz emocionar sense caure mai en l’excés (error que, en canvi, Alpha sí que comet). La pel·lícula respira la melancolia que ja coneixíem del director, però aquí es transforma en una reflexió sobre la memòria, el pas dels anys i la necessitat, o no, de reconciliar-se amb el passat. Una gran pel·lícula per posar punt final.
Per acabar, de tots els films que he deixat de banda, en menciono dos: Sound of Falling, una gran sorpresa de l’últim dia, fàcilment en el meu top 3, i Eddington, per a mi una de les més fluixes del certamen. El que em queda, més enllà dels títols i els preus desorbitats, és la sensació d’haver viscut tres dies intensos i nutritius de festival que, si tinc l’oportunitat, repetiré l’any vinent.
