«Durant dos anys, els editors li van respondre “No veiem possibilitats comercials per a la seva obra, i no podem animar-lo a seguir endavant”, “vostè no hauria de tractar tan a la lleugera un tema tan seriós”, “si pretenia escriure una comèdia, no hauria d’incloure tant estudi de casos tràgics” o “reconsiderarem la publicació de l’obra si vostè fa un reajustament mental i es decideix a redactar-la de nou en forma d’un llibre humorístic. O d’un treball científic seriós”. I llavors, quan ja havia perdut tota l’esperança, es va trobar amb un home sorrut anomenat Hull».
El principi de Peter: l’origen de la incompetència — Diego Cuevas
(Traducció pròpia del fragment de “El principio de Peter: el origen de la incompetencia”, de Diego Cuevas, publicat originalment a la revista Jot Down, el 9 de novembre de 2022)
Diumenge, 6 de novembre de 2022
Diumenge. Doble sessió a hores no intempestives (16:00 i 18:00). Ja sóc al tren i tot va segons el que estava previst. Ahir vaig anar a dormir d’hora i va ser una bona decisió. Dos de dos. Malgrat el que es pensava tothom, sembla que per fi li vaig agafant el truc, a això dels horaris. Tot i que cada vegada em costa més dur a terme la meva tasca de cronista segons els estàndards normatius del periodisme més rigorós, estareu d’acord amb què fins ara he aconseguit no fer el passerell —«Ocell de la família dels fringíl·lids, d’uns 13 centímetres de llargada, de mantell castany fosc, pit vermellós i front roig viu el mascle, de plomatge brunenc ratllat la femella (Carduelis cannabina)», segons el Diec2 però entès com l’equivalent castellà de pardillo, «Dicho de una persona: Incauta, que se deja estafar fácilmente» segons la RAE, és a dir, un puto inepte del cagar—. Cal reconèixer que, fins ara, aquesta cobertura està sent una meravellosa experiència sensorial, duta a terme amb seny i valors en comptes d’alcoholisme i prevaricació, i que de moment no té forats argumentals (encara que també és cert que fins ara l’argument d’aquestes vivències ha estat inexistent). Us mereixeu un descans després de tot el que us he fet passar. Compartir la meva càrrega m’ha ajudat a fer el meu camí cap al cim del periodisme seriós, però està bé que de tant en tant us ho agraeixi amb un detallet. Un spa à la cinéphile per purgar totes les equivocacions comunicatives dels últims cinc anys. Pel·lícules i marihuana, la combinació perfecta per fer veure que puc tornar a començar com si res no hagués passat.
Inhala, aguanta, exhala.
Ommmmmmmm.
Arribo a l’estació a l’hora de la migdiada amb ganes de bon fatu. Les sessions d’avui, tant Sissy, de Hannah Barlow i Kane Senes, com Unicorn Wars, d’Alberto Vázquez Rico, van rebre molt bones crítiques al festival de Sitges. Potser sigui per això que en Marc Musquera tampoc ha vingut. Com a bon professional ja les ha vist i en deu estar fent la crítica. Això de fer la feina dues vegades només ens passa als passerells.
Mentre m’acabo de fumar la meva sessió de ioga matinal —amb la L final en majúscula— em dedico a observar el meu entorn. Lluny de la paranoia, sento que estic entrant en contacte amb l’entorn més imminent i totes les seves característiques biòtiques. Fins ara no m’havia aconseguit fixar mai en l’ecosistema tancat que es genera a la ciutat arrel del festival. Avui que tothom té festa, les sessions estan plenes d’espècimens endèmics del món de la fantasia i el terror, Homo horrorificus, plens de ferides superposades al crani i ganivets que els travessen la templa, amb teranyines pintades als ulls i faldilles gòtiques, o llavis negres i les ninetes vermelles, com si encara els durés la ressaca de Halloween —una bona castanya per homenatjar la desaparició de la Castanyada—. Grupuscles concentrats d’homes robustos i barbuts amb protuberàncies al front que, si no fos per les samarretes de Metallica que duen posades, diries que estan a punt de descobrir el foc, i dones amb la cara pàl·lida i collarets de vudú. Tots els subgrups pertinents a aquest subgènere humà units en menys de deu metres quadrats, fent cua civilitzadament a l’espera que el mestre de cerimònies obri el cordó vermell per passar cap dins. Sento que puc connectar amb ells quan toco l’asfalt amb els dits. Una connexió només possible després de comprendre que aquestes espècies migratòries es concentren durant una etapa molt concreta de l’any, un mes exacte en què es belluguen per diferents punts de Catalunya contribuint a l’economia local mitjançant un consum ininterromput de llaminadures, tabac i cervesa, i és que, segurament, sigui l’única espècie de tot el món capaç de sobreviure exclusivament amb aquestes tres coses durant setmanes. Els espècimens més veterans, fins i tot, poden arribar a prescindir de les llaminadures i passar-se tot el període migratori rosegant un tros de llonganissa resseca per tal de no exhaurir les provisions dels més precoços. Ara mateix en veig un al principi de la cua, que a jutjar per les bosses als ulls que fa, porta seguint el mateix cicle migratori des de fa, com a mínim, un parell de dècades. Rosega la punta de la llonganissa amb parsimònia, sabent que és el cap de la comitiva d’aquesta tarda. El mascle alfa superior, encarregat de marcar el pas del que té al darrere. A falta del gegant de la trena de foc, algú ha d’encapçalar la fila, i sembla que aquest hi té la mà trencada. Pressiona al mestre de cerimònies amb tanta força que aquest comença a suar la gota grossa sense pretendre que el paio que l’està escridassant no porta rosegant un tros de llonganissa des de fa més de vint minuts.
—Ei, on seus? —l’autoestopista ferroviari em treu dels pensaments amb un copet a l’esquena.
—T’has fixat que sempre que hi ha una cinta vermella davant la porta la gent fa cua per saber què hi ha?
—No crec que això sigui veritat. La gent que hi ha aquí sap perfectament per què fa cua —de nou, l’autoestopista ferroviari m’ha estat llegint la ment.
Ell és un espècimen diferent. Per molt que els més experts el poguessin englobar dins aquest subgènere de Homo horrorificus, ell és diferent. Parla amb mi d’alguna cosa més que de les pel·lícules que s’han projectat. Si una cosa caracteritza als Homo horrorificus és la seva timidesa a l’hora de parlar de temes que vagin més enllà del programa d’activitats marcat o qualsevol cosa que s’hi pugui relacionar com per exemple La Cosa, de John Carpenter o per què cal seguir reivindicant el gènere de zombis —Inhala, aguanta, exhala. Ommmmmm—. L’autoestopista ferroviari, d’alguna manera, aconsegueix escapar-se de tots els tòpics preguntant-me de què treballo, on visc i si fa molts anys que visc, una manera innovadora de preguntar-me quants anys tinc sense haver d’esquivar el fet que algun dia tots morirem.
—Fa vint-i-set anys que no estic mort —contesto.
Ja asseguts, soc incapaç de recordar si ha pujat algú a fer la presentació. La meva concepció del temps s’està veient alterada per una alta concentració de THC que navega pel meu hipocamp, mantenint-me encara concentrat en la quantitat d’homo horrorificus que hi havia a fora. La sala, parcialment plena, anuncia el començament del millor dia de la setmana. Homes amb torxes de foc clamen al cel la presència de sang i fetge. Sissy ha començat.
La cinta dels australians comença amb una breu descripció visual de com afecten les xarxes socials a l’individu. Una petita dosi de dopamina amb cada like que ens obliga a seguir intentant obtenir l’aprovació aliena per reforçar la nostra autoestima d’una manera definitiva i gens tòxica. La Cecilia (Sissy més endavant), és una influencer d’Instagram que es dedica a assessorar als seus seguidors sobre com encaixar patint problemes d’ansietat. Una mena de guru neohippie que intenta que aquest món sigui millor després d’haver patit un episodi d’allò més tràgic amb la seva amiga de la infància —encara no sabem què ha passat—, se la troba al cap de vint anys dins d’una farmàcia. Les dues són clientes. La seva amiga la veu però ella està incòmode. Se saluden i d’alguna manera la Sissy —ara és Cecilia— acaba convidada a la festa de comiat de soltera de la seva amiga, que s’ha promès d’una noia que porta trenes i es vesteix amb jaquetes militars. Seguim sense saber què ha passat, però la música canvia quan es fa menció a una altra amiga de la infància. A partir d’aquí la trama avança fins a convèncer-nos que estem veient una puta joia. Perquè això és el que és. La fotografia de cada pla escabrós i sanguinari està mesurada amb la precisió d’un neurocirurgià. Extirpa imatges gore d’allà on no es veuen fins a tacar tota la sala d’operatori de vísceres i entranyes. Tan deliciosa que m’estalvio d’explicar-vos el final.
La tònica, al cap de tres dies, segueix sent la mateixa, pixadeta ràpida i segona sessió.
—Hòstia, aquesta ha sortit cara, eh? —dic sorprès de veure tantes productores involucrades en una pel·lícula sobre els ossos amorosos violents.
—Però què és això? —l’autoestopista ferroviari fa un crit efervescent al cap d’un minut de promotors i espònsors.
Ningú pot creure’s la inversió estatal que ha tingut aquesta cinta. Possible candidata als Goya i als Oscars. Però de veritat.
La factura visual de la pel·lícula és impecable. Digna del millor Kubrick o Coppola. La cruesa amb què parla de l’horror de la guerra fa que ens replantegem el patiment durant els 90 minuts que dura. És veritat que el fet que no deixin de fer bromes sobre la seva amorositat podria ser una cosa que tira enrere, al cap de vint minuts de metratge només penses en com de fumut és el síndrome d’estrès posttraumàtic d’un soldat. Cito a Joseph Conrad per explicar com em sento durant la projecció:
«Tenia la curiosa sensació que aquell tipus de detalls serien més intolerables que els caps que s’assecaven a les estaques sota les finestres del senyor Kurtz. Al cap i a la fi, allò només era una visió salvatge; em semblava que m’havien transportat d’un salt a una regió tenebrosa d’horrors subtils, on la salvatgeria pura i simple era un autèntic descans, perquè era una cosa que tenia dret a existir, òbviament a la llum del sol» (El cor de les tenebres, 1899).
—Et quedes a l’última? —l’autoestopista ferroviari s’ha esperat que tornés del lavabo. O Terrifier 2 o tornar a casa per sopar a una hora decent.
—No crec en la publicitat que n’han fet —quan una pel·lícula de terror es promociona amb imatges d’espectadors que salten a temps real saltant de la butaca, sortint de la sala perquè s’han marejat o directament amb una galleda a la cara perquè no poden suportar les nàusees que els provoquen les imatges de sang només pot significar que el metratge que ofert és més aviat mediocre. Ho vaig aprendre el dia que em pensava que Paranormal Activity seria la repanotxa. Aquesta tècnica de suggestió ja no funciona amb mi. Que s’avorreixi un altre. A més, no he vist la primera.
—Puto capitalisme.
Novament, l’autoestopista em llegeix el pensament. Si no fos perquè encara no li he demanat com es diu, estic segur que podríem anar junts a cremar contenidors. Sento com la violència corre per la meva sang. La visió del foc cremant els boscos m’ha fet adonar de la veritable naturalesa de l’ésser humà, i és que aquí ningú està lliure de culpa. Matar o morir, aquí no hi ha mitges tintes. El pecat original no és altre que la pròpia existència, una existència maleïda pel patiment etern. Així que una cosa està clara: avui la Renfe tornarà a anar amb retard.
