I seguim parlant de The Boys!
El segon engendri és una evocació d’Avengers, grup porta-estandard de Marvel, que és gairebé una traducció: Revenja. Aquest grup és liderat per Soldier Boy, un calc del Capità Amèrica (amb escut i tot) i etern aspirant frustrat a ingressar els Set. Aquí és on es produeix una escena que dona el to de la ironia, l’acidesa i subtilitat a l’obra. El Patriota posa a prova a Soldier Boy per poder ingressar als Set: deixar-se sodomitzar pel mateix líder dels Set. Per suposat El Patriota li diu que, sentint-ho de tot cor, no ha estat a l’alçada. Soldier Boy s’ho empassa resignat i demana al Patriota, que encara és al llit, si això que acaben de fer no és quelcom gai. El Patriota, com a consumat actor, li respon fent-se el sorprès: “però com vols que això sigui gai!?… Tu ets Soldier Boy i jo sóc El Patriota!”. Soldier Boy marxa més alleujat mentre El Patriota diu per a si mateix: “podria fer qualsevol cosa”.
Per sota, seguint l’escalafó per ordre descendent, ens trobem als G-Men, transsumpte dels X-Men, pedrera que proveeix, molts grups de superherois de segona fila i que viuen en una mansió en règim d’internat, on són “educats”, manipulats i abusats per un sinistre personatge: Godolkin.
Les paròdies sobre superherois plouen a bots i barrals sobre totes les vinyetes, no només pels ridículs vestits, sinó pels trets recognoscibles dels superherois de DC o Marvel. Tech-Knight, superheroi nocturn multimilionari i cuirassat, mescla de Batman i Iron Man, està turmentat per una patologia sexual que li compel·leix a fornicar amb tot allò que se li posa al davant. El seu majordom, d’un flegmàtic posat victorià, se li acomiada fent referència a un assalt de natura sexual que ha patit per part del seu patró la nit anterior. Però quan ja t’imagines l’escena, Tech-Knight ofereix pagar una neteja d’oïda al majordom, amb la qual cosa l’assumpte encara es torna més tèrbol del que pensaves. Per suposat, Tech-Knight disposa d’un “super-pupil”, amb una disfressa que recorda massa els colors de Robin, del qual es desfà enviant-lo a un ridícul curs d’aprenentatge, recorrent els diferents grups de superherois, per por de no poder contenir-se. Però la parodia arriba a extrems hilarants quan veus que, en plena missió aèria amb el seu grup, Tech-Knight comença a apreciar la forma turgent i apetitosa que té el cul del superheroi que vola davant d’ell. L’escena no es explícita, però el següent que saps és que ha sigut “expedientat” per intentat sodomitzar el seu camarada en ple vol.
Aquesta dosi generosa d’humor i sàtira és temperada pel drama de totes les víctimes dels excessos dels superherois. Commovedors són els episodis biogràfics del Carnisser i Huguie. Aquests dos personatges, encara que al mateix bàndol encarnen dues visions diferents del tema. Hugie, més empàtic i possibilista, veu gran part dels superherois com víctimes d’ells mateixos, en front d’un pragmàtic i implacable Carnisser més partidari d’una “solució final”.
La Corporació Vaught fa contínuament de pantalla entre les patologies dels súpers i el gran públic, netejant una i altre vegades les seves misèries. Fent servir un material defectuós, creen autèntics mites de consum de masses. Això proveeix l’obra d’un doble llenguatge que cala en tota la narració i que impregna tota la història, alhora que condiciona el comportament dels superhomes. N’hi ha prou amb un exemple: un dels membres dels Set es defenestrat quan es fa públic i viral un vídeo on se’l veu en plena orgia amb un grup de transexuals. El Patriota, coneixedor d’aquesta ambivalència entre l’àmbit públic i 
privat, li diu que està acabat perquè això és més del que la gent pot assimilar, afirmació no exempta d’una gran hipocresia venint del major transgressor de tots.
Us recordeu quan a l’Institut ens parlaven de filosofia i ens deien que no havíem de confondre el concepte nietzschià de Superhome amb el de Superheroi? Doncs bé, en aquest còmic la diferència no està tan clara. El Patriota fa reversible la màxima amb la que Stan Lee va codificar moralment el seu superheroi Spiderman: “un gran poder comporta una gran responsabilitat”. El Patriota no entén la responsabilitat com una limitació moral sinó com una quota de poder. I comque ell és l’ésser més fort, no ha de tenir cap limitació política ni moral. Aquesta reflexió, afegida a la seva psicopatia, regeix la seva agenda secreta.
Perquè la qüestió on rau el plantejament d’aquesta extensíssima obra és obvia: aquests éssers superdotats es troben còmodes amb l’estat de dret? Són compatibles amb la democràcia? La resposta és no. I només aquí coincideixen els dos antagonistes de la narració: El Patriota i el Carnisser. Amb dues conclusions diferents, per suposat.
En fi, còmic pels paladars més refinats que no és només una parodia satírica sobre el gènere de superherois, sinó també una profunda reflexió sobre el poder i la responsabilitat.
Postdata: És clar, seguint el destí del gènere que parodia, no havia de mancar la corresponent adaptació audiovisual. La sèrie pot ser molt atractiva, però només he vist els esquetxos de la primera temporada. Vegeu-la, segur que està be, però d’entrada us aviso que la incorrecció política i de tot tipus d’aquest producte no és transportable per al consum de masses, raó per la qual em temo que més d’alguna cosa es quedarà pel camí.
