Més por i fàstic a Sitges

0
95

Quan em vaig llevar, la ressaca era notable. Els excessos del dia abans no havien fet altra cosa que empitjorar el meu estat crític degut a les poques hores de son. Li havia dit a un amic que m’acompanyés, per així no havia de tornar sol a aquell guirigall de cues, cops i empentes. A diferència del dia anterior, no havia comprat cap entrada, fet que ens obligava a anar-hi ben d’hora per poder aconseguir entrades. Eren les nou del matí quan vaig sortir de casa. Vaig fer un cafè llarg i vaig baixar a buscar el cotxe. En Joan m’esperava a fora amb un porro d’una mida poc recomanable per conduir. Tot i així, sabia que si no fumava de bon matí seria incapaç d’agafar el ritme durant tot el dia. Sativa pels pulmons i gasolina pel cotxe; ja estàvem apunt per començar novament una odissea per la ciutat catalana del pecat.

El viatge ja no va començar bé. El GPS ens havia dut per una ruta alternativa que ens va obligar a fer més corbes de les que hauríem d’haver fet en el nostre estat, però al menys no plovia. Sort que no plovia. Quan érem a punt d’arribar el meu company va començar a tocar la ràdio: The Rumjacks. Cal dir que quan sona aquest grup, generalment m’entren ganes de fer el hooligan, i en aquest cas no va ser diferent. Després d’agafar la primera rotonda derrapant, vaig ficar-me en sentit contrari, esquivant un parell de cotxes que venien de cara, fet que em va servir per acabar-me de despertar.

Quan vam aconseguir aparcar el cotxe, vaig parlar amb una redactora d’aquesta mateixa revista, per anar a veure la sessió de Laissez bronzer les cadavres, d’Helène Cattet i Bruno Fonzani al cinema Retiro. Després de trobar tres localitats a la llotja va començar la projecció. No sabria dir si era la marihuana o la pel·lícula, però la pantalla no deixava de donar voltes mentre uns francesos es disparaven. Tampoc sabria dir qui disparava a qui, la sessió era un caos. La gent, però, convivia en un silenci absolut, fet que m’estava posant nerviós.

Quan vam sortir de la sessió, vam estar parlant de les impressions que aquella mena de western hipsteritzat ens havia donat. Cap dels tres vam ser capaços de posar-nos d’acord sobre el que havíem vist. A dia d’avui segueix sense quedar-me clar qui feia què. Ens vam dirigir immediatament cap a l’auditori Melià vorejant la platja. Els efectes d’aquell porro matinal ja ni es notaven i el meu amic i jo no estàvem per tonteries. Vam aprofitar per anar a comprar entrades per la sessió de Matar a Dios de Pinto & Cayé, abans que s’acabessin i acte seguit vam anar a dinar a la zona del bar on el dia abans havia aconseguit posar al límit la meva targeta de crèdit. Vam repetir el mateix sistema: entrapà i una quantitat plural de cerveses. Vam encetar una canyeta mentre dinàvem tots tres per fer petar la xerrada. La companya de redacció, però, tenia pressa i va haver de marxar aviat; just al començament de la festa. Quan en Joan i jo ens vam quedar sols vam començar amb una combinació poc encertada pel sol i la calor que feia. Jo ja anava per la segona cervesa quan el meu company es va cargolar un canó de mides impressionants.

—Mataràs a algú amb això —vaig dir.

—A tu, o almenys aquesta és la intenció, no?

Després d’esbossar una mitja rialla em va demanar si estava segur d’encendre allò allà enmig de tothom. A mi, de fet, després de l’espectacle que havia muntat el dia abans m’era bastant igual que la gent em mirés malament, i així li vaig fer saber. Després d’un argument tan convincent no es va poder negar. Va fer la primera pipada i va estossegar.

—Ets un fluix —li vaig dir en to jocós.

—Ja veuràs quan fumi si sóc un fluix.

—Ho ets.

No era un fluix. Aquella mena de tronc màgic tenia unes dimensions tan excessives que vaig ser incapaç de fumar sense escopir el pulmó dret a la primera pipada. Ens el vam acabar a dures penes i vam anar a provar de fer cua a la carpa de realitat virtual. Vaig demanar informació a una dona que passejava per allà repartint programes diversos intentant dissimular l’hòstia que duia a sobre. Malgrat els meus esforços per semblar un home convencional, la dona ho va notar de seguida. Les seves paraules informatives eren incòmodes, volia que marxéssim i l’única cosa que va fer va ser donar-nos llargues perquè no entréssim. Mentre m’explicava amb detall l’estona de cua que s’havia de fer per cada experiència vaig obrir la motxilla per passar-li una cervesa al meu company. Jo, òbviament, me’n vaig obrir una altra, fet que no li va fer gaire gràcia a la dona. De seguida ens va demanar que tornéssim més tard, que en aquell moment ho tenien tot ple. Indirecta directa. Vam decidir anar cap al centre, allà passaríem més desapercebuts.

De camí cap al centre, en un moment de clarividència, vaig convèncer al meu company de fer volta pel port. Cervesa i cigarreta a la mà vam baixar les escales que ens hi conduïen. Només de baixar, ens vam trobar un hotel amb piscina a peu de platja, i al Joan no li va fer gens de gràcia. Deia que tenint el mar tan a prop era una falta de respecte construir-hi una piscina. Ell havia estudiat biologia, de manera que el tema de l’ecosistema li toca la fibra. Va agafar la cervesa plena i la va llençar amb efecte allà on hi havia la piscina. Em va donar la sensació que tenia raó i vaig fer el mateix. Després em vaig donar compte que eren les últimes cerveses que ens quedaven. Ens havíem quedat curts. De sobte vam sentir els crits d’un senyor que ens havia vist. Casualment era el socorrista i va dir que trucaria els Mossos. Amb tota la marihuana que portàvem a sobre no ens la podíem jugar i vam arrancar a córrer. Cagada. El port no tenia sortida, per tant vam haver de tornar per on havíem vingut. Afortunadament, quan vam tornar a passar per davant, no hi havia ningú a fora.

Vam parar. Aquell esprint ens havia deixat tocats. Vam enfilar cap al centre i vam trobar un vint-i-quatre hores obert. Vam agafar cervesa suficient per acabar de cobrir el dia i un parell de cocacoles per la tornada. Anàvem una mica perduts, de manera que vam decidir tornar cap a la platja i fer un altre porret. Ens faltava energia. Quan vam arribar a la platja vam veure que no era la mateixa platja per la que havíem vingut. Un cúmul de pits i penis, alliberats de l’opressió del patriarcat, botaven arreu de la sorra.

—Una platja nudista! —vaig cridar emocionat.

—Tio, tranquil, que et senten —va respondre el meu amic en to botzinaire.

—Tens raó, però passa’m el porro.

Em va passar la sarbatana i a canvi li vaig donar un parell de cerveses.

—Aquesta no la llencis.

—No, no.

Va riure.

Quan ja tornàvem a anar ben entonats vam decidir que era hora d’anar a buscar unes entrades per acabar de fer el dia. Ens vam allunyar de la zona lliure i vam tornar a enfilar cap al Melià. Sort del Sant Google. Vam arribar i ens vam asseure mentre esperàvem l’obertura de taquilla. Devien de ser quarts de set i cap dels dos estàvem per tonteries. Volíem entrades i les volíem ja. Vam anar a taquilla i vam demanar per Blade of the Immortal, de Takashi Miike. Quedaven dues entrades. Bingo. Vam pagar tan ràpid com vam poder i ens vam posar a fer cua. El meu company va encendre un altre petard i jo em vaig obrir una altra cervesa. No em vull ni imaginar la fila que fèiem. El problema de combinar l’alcohol i la marihuana és que, a la mínima que et passis, perds el control de les teves funcions motrius mentre el teu cap s’enlaira tan com pot per caure sobtadament de manera esperpèntica i desastrosa. Érem el centre d’atenció d’aquella munió civilitzada i sibarita. Per les cares que feien semblava que no haguessin vist mai dos cinèfils desenfadats amb alguna cervesa de més. En concret quatre.

Començàvem a posar-nos nerviosos perquè no havíem pogut sopar, greu error de càlculs. No pots gaudir d’un bon viatge amb la panxa buida, i això és una cosa que sap tothom. A mi em costava distingir què passava i què no, però de sobte es va començar a acumular gent al davant de la porta fins que es va fer una bola massiva de gent amb pals de selfie que superava els decibels recomanats al dia per una persona estàndard. Nosaltres ens vam quedar observant l’escena, com si hagués de passar alguna cosa. Els cotxes que portaven les estrelles intentaven passar però no podien. Hi havia tal quantitat de gent acumulada que hagués fet falta un llevaneus per fer net. Una escena grotesca que ens va permetre avançar diversos metres a la cua d’entrada sense cap mena d’oposició.

Per fi van donar l’entrada i la gent va començar a córrer mentre seguien els crits dels suposats encarregats de seguretat. Amb prou feines podíem caminar, però vam intentar dissimular al passar pel costat de l’home amb complex de border collie. Quan vam entrar, amb prou feines hi havia lloc però vam tenir sort que dues persones s’havien equivocat a l’hora de situar-se i ens van cedir les butaques. Quan van començar els discursos jo m’adormia. El meu company em va donar un cop perquè em desvetllés i quan vaig aconseguir obrir els ulls, la projecció acabava de començar.

Vam sortir de la sala animats. La pel·lícula havia sigut un revitalitzador excel·lent. Mentre el meu company tornava a fer cua, jo vaig aprofitar per comprar menjar i anar al lavabo. Quan vaig obrir la porta hi havia dos senyors grans tirant-se fotos al mirall i això dificultava el pas de tots els espectadors que havien sortit de la sala amb pixera.

Vaig sortir i el meu company m’esperava amb un altre porro. Això ja era massa. Em quedaven encara dues cerveses i no em veia amb cor de conduir després d’aquella sessió, però era dijous i érem a Sitges, segur que podríem matar l’estona d’una manera o altra.

Vam entrar a la sala en un estat deplorable, tot i haver menjat. La dona de les entrades ens va dir molt educadament que si fèiem merder ens faria fora. Jo li vaig respondre que anant com anava no tenia ni ganes ni forces de fer el mal. Va riure. Jo ho vaig intentar, però vaig fallar en l’intent, i en comptes d’això només vaig aconseguir ensenyar-li les dents. El meu company no entenia què passava.

Un cop asseguts, va aparèixer el director entre crits i aplaudiments, i en una temptativa de mimetisme camaleònic vam fer el mateix, amb la mala sort de fer-ho quan ja havia començat a parlar. Jo no podia deixar d’aplaudir fins que el meu company em va clavar una bufa. Encara li dono les gràcies. La projecció va seguir sense cap inconvenient, llevat d’en Joan que va estar roncant pràcticament tota la sessió.

Abans de marxar del tot vam passar per un bar on casualment encara tenien oberta la cuina. El cambrer, de seguida que ens va veure ens va posar unes braves i un parell de cerveses. A partir d’allà només sé que vam arribar a casa.

Comparteix
AnteriorEl truc, Emanuel Bergmann
SegüentBlade runner 2049, la crítica
David Muñoz

Lector de cerveses i bevedor de llibres. Fanàtic compulsiu de la sèrie B i el terror. Si sabeu el que és bo, fareu bé de no llegir-me.

Deixa una resposta: