Últimament, les llibreries s’han farcit de novetats que expliquen -amb més o menys gràcia- anècdotes esgarrifose
s de la Guerra Civil Espanyola i de la Postguerra. Potser perquè ara ja són els néts els que escriuen i sembla que el temps -i la joventut- posa distància a allò que un dia va ser real i que ara tenim la sort que, almenys en el nostre país, estigui per escrit. O potser perquè la llibertat de la qual sembla que gaudim ens permet desenterrar-ho gairebé tot.
Avui, però, us volem recomanar una obra escrita fa poc més de 10 anys i que és d’aquelles que sí, parlen altra vegada de la Guerra, però que val la pena no deixar-la escapar: Los girasoles ciegos, d’Alberto Méndez. És el primer i únic llibre d’aquest escriptor, però a vegades no fa falta res més per consolidar-se com a un gran escriptor. De pàgines, també en té poques, i les idees, les situacions i, sobretot, els sentiments i les emocions estan sintetitzades de tal manera que amb les mínimes paraules travessen el pit del lector per trencar-li el cor.
Us enganyaríem si us diguéssim que és una lectura ‘agradable’. No, no ho és. Està pintada amb el color negre de la Guerra, de les reflexions d’uns i d’altres, d’aquells que van voler ser imparcials sense poder-ho aconseguir i, per aquesta raó, van trepitjar un destí minat.
Méndez, doncs, ens presenta un recull de quatre contes magistralment entrelligats entre sí on els personatges, amb estils completament diferents, narren la seva pròpia història de derrota. Una derrota amarga que farà empassar la saliva al lector, fer el cor fort i continuar llegint fins al punt i final.