Fitxa tècnica

Crítica

Una obra mestra. Un film excepcional. Una d’aquelles joies que la mires i es queda al subconscient, atrapa pel seu magnetisme. D’aquells films que, si no t’han avisat abans, fan que surtis corrents a mirar qui és el director, llegir què més ha fet i començar a mirar-te les seves pel·lícules.

La pel·lícula ens mostra la relació que s’estableix entre un home i una dona, veïns, després de descobrir que les seves respectives parelles mantenen una aventura. La cinta aprofundeix en la melancolia dels protagonistes, la solitud, buidor i reclusió personals (tant ben representades a través de l’enquadrament dels espais on passa l’acció). Per temàtica es pot considerar com l’alternativa o l’altra cara de pel·lícules com Breu encontre (David Lean, 1945) o Els  ponts de Madison (Clint Eastwood, 1992) i formaria una deliciosa doble sessió amb Carta d’una desconeguda (Max Ophüls, 1948).

Senzillament, una de les pel·lícules més ben filmades i fotografiades de totes les que em poden venir a la memòria. Cada pla està minuciosament enquadrat i exquisidament compost. Els protagonistes pràcticament sempre apareixen dins d’habitacions petites, en passadissos estrets, darrere finestres o vidres, d’aquesta manera el director ens trasllada en imatges la captivitat de les seves emocions. Les escenes estan il·luminades suaument com si la llum acariciés els personatges, compadint-se’n. La delicada saturació de vermells, grocs i ocres, juntament amb els moviments de càmera suaus i pausats, fan que la pel·lícula ens abraci com si estiguéssim en un somni.

Tot i tractar-se d’un drama sentimental, el film incorpora elements del cinema negre com el fum de les cigarretes, la pluja o el contrast d’ombres. El mateix director, Wong Kar-Wai, explica en una entrevista que volia donar un tractament a la història a l’estil Hitchcock, deixant que moltes coses passin fora de pla, així la imaginació de l’espectador crea la intriga. Precisament al film mai apareix l’adulteri, i en poques ocasions apreciem la presència de sengles marit i muller i mai en veiem les cares. La història se centra en el procés que segueixen els protagonistes després de descobrir l’afer. Les cinta ens mostra la seva desolació, els intents de comprendre com va començar tot i, després, presenciem com la seva moral els impedeix caure en la mateixa temptació en què han caigut les seves parelles malgrat ja s’hagin enamorat. Els dos personatges principals es deleixen l’un per l’altre, però no sabem si per covardia, falta de determinació o per esperar que l’altre faci el pas definitiu, els seus camins se separen inevitablement i el temps acaba resultant impecable.

Su Li-Zhen/Mrs. Chan: No m’imaginava que t’enamoraries de mi

Chow Mo-Wan: Jo tampoc. Només tenia curiositat per saber com va començar. Ara ja ho sé… els sentiments poden brotar sense adonar-te’n.

Els dos protagonistes busquen, primer, explicacions a uns esdeveniments que rarament en tenen i acaben autoenganyant-se privant-se del seu amor. És un film trist i melancòlic, podríem dir fins i tot tràgic malgrat el seu to quotidià, però és tant bell que resulta captivador.

La banda sonora és un altre dels grans encerts de In the mood for love. El tema original instrumental, que sona pràcticament sempre que ella baixa a comprar fideus -quasi cada nit- per sopar, desborda melangia i reafirma amb el seu ritme la repetició del fet, al mateix temps que ressalta el glamour de la dona -impecablement vestida. Un altre gran encert musical són les cançons en castellà de Nat King Cole (qui s’imaginaria escoltar Nat King Cole cantant en castellà en un film xinès!). A la primera part del film sona Aquellos ojos verdes cada vegada que es troben al restaurant i busquen, imaginen, com va començar l’idil·li entre les seves parelles, quan es pregunten el “com” i el “per què”. Després, quan ja s’han enamorat, un amor al que no cedeixen -“nosaltres no som com ells” es diuen en un moment de la cinta-, llavors és Quizás, quizás, quizás la cançó encarregada de subratllar les seves trobades.

El film té grans moments, intensos i delicats, com quan s’acomiaden dient-se (i autoenganyant-se) que és millor no tornar-se a veure. O quan ell li demana que “si hi ha un bitllet de sobres per anar a Singapore, m’acompanyaràs?” i ella no respon, i ens quedem amb el dubte -i esperança- de si el silenci és sinònim d’un potser, d’un “quizás”. I cada vegada que ella baixa a comprar, els fideus són una delícia visual i auditiva. Una obra magistral.

Ramon Muns