El director austríac Micahel Haneke ja ens ha demostrat la seva destresa per crear obres on els personatges pateixen algun tipus de trastorn psicològic, sovint no diagnosticat (almenys en el moment que transcórrer l’acció). Exemple d’això serien La pianista (2001) o Funny Games (1997). Ara, de nou, ens trasllada a les vides d’una família complexa, amb uns rols molt diferents entre ells, però marcats per aquestes excentricitats que caracteritzen els personatges de Haneke.

Happy End ens presenta el retrat d’una família burgesa francesa de Calais. És una família conviu immersa en divorcis i defuncions, entre d’altres problemes. Formada per un pare vidu, un fill divorciat amb una filla i ajuntat amb una altra dona amb qui té un altre fill, i una filla amb un fill d’un anterior matrimoni i ajuntada, també, amb un altre home. L’acció comença quan l’ex dona del fill mor per enverinament. Tenim clar que aquesta n’ha estat la causa, perquè veiem la conversa que l’assassí manté amb algú més a través d’alguna aplicació semblant al WhatsApp, però no sabem qui és fins al mig del metratge. I és de fet, aquest el desencadenant que propicia tot el que ha de venir. És a partir d’aquest moment que els fils narratius de cada personatge s’aniran tibant per construir la xarxa que els acabarà unint a tots.

El paper de les noves tecnologies es juga d’una manera brillant. De fet, molta de la informació més important i interessant del film es proporciona a l’espectador mitjançant converses elèctriques, fet que encara fa més curiosa la pel·lícula, alhora que original. Tot i que les converses són simple i lleugeres, no  desentonen en l’ambient que crea el film, i acaben sent una bona picada d’ullet a la societat actual, tant per la fredor com per l’estesa pràctica de la comunicació en línia.

Un dels punts negatius és la temporització. La història està ben explicada i travada, però s’acaba fent feixuga per la llargada d’algunes escenes i per algun tros del diàleg pesat o tediós. No obstant això, el desenllaç que proposa el director austríac és d’un humor negre força interessant, la qual combina la fredor de les decisions preses amb la manera com s’executen.

En definitiva, es tracte d’un metratge que potser no és del millor que se li ha vist a Haneke, però que aporta una bona  dosi de realitat i de crítica social de la societat d’avui en dia, del que tenim i no valorem i del que aportem com a individus.

Deixa una resposta: