Amb motiu del dia del pare, pot ser molt bona idea deixar de banda les corbates, cinturons i màquines d’afeitar i pensar en una bona pel·lícula. I pel pare quina millor opció que un clàssic, quin detall millor que un film de John Ford?
La filmografia de John Ford ofereix un ventall quasi inabarcable de possibilitats, però precisament a finals de l’any passat es va editar al nostre país una edició curadíssima, restaurada i remasteritzada, de El joven Lincoln (The young Mr. Lincoln, 1939). El film, com el seu títol avança, ens mostra els inicis com a advocat del president probablement més famós de la història del Estats Units d’Àmerica i com aquest va afrontar el seu primer cas important.
John Ford construeix una pel·lícula sòlida sense presentar-nos el personatge amb grandiloqüència. Defuig fer un biòpic com tant ens tenen acostumats de Hollywood (abarcant gran part de la vida del personatge i amb excés de patriotisme i idolatrisme). Com ja he avançat, Ford se centra en un període molt concret: quan Lincoln tot just comença a fer d’advocat. Ens el presenta com un membre més de la comunitat, un idealista, despert, inquiet, lector aficionat a Shakespeare i una persona que intenta no faltar a la veritat i tractar la gent de manera justa. Ford ens deixa el Lincoln polític, heroi i figura cabdal de la història americana, mite fins i tot, per a l’espectador, perquè ens el dibuixem com vulguem. Això sí, en mostrar-nos el Lincoln humà, Ford també ens el presenta fent ús del sarcasme i la burla, fregant fins i tot l’engany en algun moment de les seves disputes dialectals.
John Ford era un director brillant en la composició dels plans, sense bucar floritures ni angles “originals” però amb molt bon ull fotogràfic, i un gran sentit del ritme, generalment pausat i serè amb contrapunts dramàtics, còmics o violents segons convingués a la història. En el cas que ens ocupa, a l’inici del film hi ha l’elipsi preciosa amb Ann (el primer amor de Lincoln) a la vora del riu; per altra banda, tenim quan Lincoln evita un linxament, i al final de la pel·lícula veiem Lincoln com camina cap a una tempesta, tota una metàfora del futur convuls que li espera. El guió també té detalls molt ben trenats, i és que és precisament Ann qui al començament del film defineix Lincoln com a inquiet, despert i àvid lector del teatre de Shakespeare i, molt més endavant en el film, la defensa dels germans acusats d’assassinat que fa Lincoln és clarament Shakespeariana.
Henry Fonda, en un dels seus primers papers -i en la primera col·laboració amb Ford-, fa una interpretació molt bona com a jove Lincoln. Sobretot és d’admirar el treball que fa Fonda a nivell corporal, en la manera de caminar i postura dels braços i espatlles. El mateix Henry Fonda tenia reserves a l’hora d’acceptar el paper, del que va arribar a dir que mai interpretaria a Lincoln pel respecte que li feia com a figura històrica. Va ser el mateix Ford qui li va etzibar “què t’empatolles? Només tracta d’un advocat de tercera.”
Com a ciutadà i advocat, Lincoln em recordà a Atichus Finch de Matar un ruiseñor (To kill a mockingbird, 1962), igual d’idealista i just però amb més sarcasme.
El joven Lincoln és un film poc conegut dins la filmografia de John Ford però magnífic, estrenat el mateix any que La Diligencia (The stagecoach, 1939). Eisenstein, el cineasta rus cèlebre pel seu ús del muntatge, va dir que El joven Lincoln era la pel·lícula de Hollywood que li hauria agradat dirigir.
Pels que us agradin les sessions dobles, podeu completar El joven Lincoln amb la recent Lincoln (2012) d’Steven Spielberg. Les dues pel·lícules es compelementen de manera fantàstica pel fet de mostrar-nos Abraham Lincoln en dos moments ben diferents de la seva vida, i molts dels trets del Lincoln advocat els veiem en el Lincoln ja adult i polític. De la mateixa manera, les dues actuacions protagonistes són harmonioses i d’un gran nivell. Henry Fonda no té res a envejar a Daniel Day-Lewis tot i els avenços en maquillatge, vestuari i fotografia. Pels que amb una dosi de Lincoln i història americana en tingueu prou, podeu optar per una segona taça de John Ford, i la millor opció és aprofitar-se d’una altra cinta editada en alta qualitat i restaurada fa pocs mesos al nostre país, Hombres intrépidos (Long voyage home, 1940), la primera col·laboració entre John Ford i John Wayne on un grup de mariners a bord d’un baixell de mercaderies travessen l’Atlàntic amb la permament amenaça dels submarins nazis en plena Guerra Mundial. Una cinta nostàlgica sobre la camaraderia, l’anhel i l’enyor de l’emigrant amb molts dels secundàris habituals de Ford, rica i plena de matisos i imatges capaces de transmetre tot el rerefons emocional d’un rostre.
Feliç del dia del pare!!